Botigues d’ahir, comerç d’avui

Ningú que tingui una botiga dirà que és un bon moment per al comerç. La crisi econòmica ha provocat una davallada del consum considerable i els botiguers es queixen que cada dia costa més tancar una venda. Enmig de tot aquest panorama, però, hi ha bones notícies. A Sant Cugat hi ha quasi un 90% de locals amb activitat i l’any 2011 la població va créixer en més de 2.000 potencials clients. I d’entre les més de 2.200 botigues que hi ha obertes n’hi ha que conserven el mateix producte, estoc de venda i tarannà des de fa dècades. Són els que anomenem com comerços “de tota la vida”.

Els que ja no hi són
Al centre de la ciutat encara hi ha una bona colla d’establiments que han aguantat el pas del temps i sembla que l’era digital i la societat de la informació no hi hagin arribat. Lamentablement durant els darrers mesos hem vist com alguns d’aquests comerços han tancat. La botiga de queviures i Xarcuteria Auladell que hi havia al carrer de Santa Maria va tancar a l’estiu. Ara una botiga de roba ha ocupat el seu lloc. Fa uns dies també abaixava persianes la carnisseria Jordi, després de més de 40 anys venent carn a la ciutat. Una altra botiga de roba omplirà l’espai. L’última víctima de la crisi ha estat el bar restaurant Cal Sallent. A la reixa ja hi ha el cartell de “Es lloga”.

Generacions de botiguers
Entre els molts que resisteixen amb la persiana amunt cada matí, hi ha la botiga de roba La Fabriqueta, situada al carrer de Santa Maria, just quan acaba el carrer de Xerric. La propietària de l’establiment, Maria Teresa Gómez, afirma que el seu lloc de treball és centenari. Ella forma part de la tercera generació de persones que s’han fet càrrec de La Fabriqueta. “L’edifici on som té més de 100 anys i el negoci va començar com una fàbrica petita situada al carrer de la Lluna, a uns metres d’on som ara”. Gómez explica que la seva família tenia un teler en aquell local i anys més tard van comprar la botiga per vendre les teles i els teixits que feien a l’altre establiment. “El negoci va evolucionar fins a convertir-se en la típica botiga de poble on podies trobar de tot relacionat amb la roba”. Els últims anys, ja sota la direcció de la Maria Teresa Gómez, s’ha seguit canviant el concepte, tot i que la clienetela que té és més aviat gent gran. “Ha entrat nou gènere i nous productes, però el que tenim és roba clàssica”. Com qualsevol comerciant, la seva família està preocupada pel moment econòmic, però té la voluntat (i l’esperança) que hi hagi Fabriqueta per molts més anys. Ella es vol jubilar fent el que fa.

Productes d’ahir
Un altre local del carrer de Santa Maria on sembla que s’hagi aturat el temps és la Cistelleria Auladell. Aquest local, com l’anterior, té un avantatge respecte als seus veïns: no ha de pagar cap lloguer. Per aquest motiu es poden permetre el luxe de vendre un tipus de gènere que, si bé no té una demanda espectacular, els continua donant per viure. Els propietaris del local, emparentats amb l’antiga Xarcuteria, venen cistells, butaques i baguls de vímet com si Ikea i Leroy Merlin fossin noms estranys que no tenen res a veure amb ells. Fa 65 anys que la botiga està oberta i els productes que venen han canviat sense deixar de ser un gènere de l’ahir. “Abans veníem escales de fusta, somiers, cadires i més endavant vam començar amb els cistells que encara oferim als clients”, explica Àngels Auladell, propietària del comerç. També van incloure algunes joguines a la cartera de productes ja que a la ciutat no hi havia cap botiga que en vengués. Avui el producte que més surt és el cistell i Auladell lamenta que ja no hi ha empreses catalanes que els facin. “Hem de comprar molts productes als xinesos perquè no hi ha material del país. Ara tot ve de la Xina”. Per tot això, segurament l’Àngels Auladell serà l’última de la família que estarà al capdavant de l’empresa. “Quan em jubili d’aquí a tres o quatre anys possiblement tancarem i s’ha acabat”.

Persianes amunt des de fa anys
Alguns dels locals que envolten el mercat de la plaça Pere San també conserven encara una història. És el cas de La Merceria, el rètol de la qual data el negoci des de 1947. A dins, entre cabdills, cremalleres i llenceria hi trobem l’Antoni, que és la tercera generació que segueix tirant endavant la que originalment fou la Merceria Perich. Tot i l’evolució del municipi, la tenda encara manté una clientela fidel que fa mantenir el negoci viu. “Tenim potser el caliu de ser un espai de tota la vida i de poder atendre directament tots els clients per igual”, comenta l’Antoni. “Ara esperem que passi aquesta època de crisi i preferim invertir més en gènere que en publicitat”, assenyala el propietari de la Merceria, en relació amb les perspectives de futur.

Una mica més allunyada del centre, al principi del carrer Estapé, trobem la que és probablement la darrera tenda de queviures original de Sant Cugat. Amb quasi mig segle de vida, aquest petit local va començar sent una d’aquelles botigues que podíem trobar sota el rètol d’Ultramarinos, venent pollastres a l’ast i tot tipus de productes alimentaris. La Rosa, filla dels propietaris inicials, encara segueix tirant endavant un negoci que, tot i que ja no ven pollastres, segueix amb la mateixa aparença que fa uns 50 anys: embotits penjant, porta de vidre i mostrador de marbre i rajoles. “La gent que acostuma a venir és del barri, sobretot per algun descuit del súper”, ha afirmat la Rosa, que accepta somrient la situació del seu negoci: “Hem perdut molta clientela, però es normal amb tot l’augment de població i supermercats”, comenta. Sent propietària d’aquest negoci, i no havent de pagar lloguer, la Rosa ha dit que encara “no té pressa per tancar”.

Oficis d’abans que són un negoci ara
Potser amb menys anys d’existència, però mantenint un ofici tradicional, la Fusteria Xerric, ubicada en el carrer que li dóna nom, encara segueix mantenint el cartell d’“obert”. José Zapater ha continuat amb el negoci del seu pare, que va començar fa una trentena d’anys. La situació actual no els fa costat, i més en un moment on, com afirmen els treballadors de la fusteria, la gent se’n va als grans magatzems a comprar. “La cosa ha estat molt parada, ara la gent s’apropa més, sobretot per demanar pressupostos, tot i que s’ho pensen molt abans de fer l’encàrrec”, assenyalava un dels treballadors. El negoci sempre s’ha dedicat a treballar la fusta i ha funcionat especialment per encàrrecs i obra petita. Actualment fabriquen mobles i decoració per a diferents estances de la casa i també per a locals i comerços: “Tot el que surti, i a aguantar fins que no es pugui més”. Aquesta és la filosofia que té la fusteria i molts d’aquests locals de tota la vida. Ara bé, cal no oblidar que l’única cosa que farà que aquest tipus de negocis no morin és el consum. Són els santcugatencs, vells i nous, els que tenen a les seves mans (i a les seves butxaques) el poder de donar-los vida, o provocar-ne el tancament.