Pahisa: “Vull que Sant Cugat sigui una ciutat sense prejudicis ni clixés”

El TOT entrevista al pregoner d'enguany de la Festa Major l'esportista Joan Pahisa

Què li suposa ser el pregoner?

Em fa molta il·lusió perquè sóc de Sant Cugat de tota la vida i és un reconeixement a tota la meva trajectòria. A més, és tota una responsabilitat perquè la Festa Major s’ha de començar amb bon preu. Estic molt content perquè ha estat aquest any que he estat més implicat amb la ciutat a través de xerrades a escoles i instituts i he tornat a jugar a tennis de taula a la UESC. És la culminació d’un any més santcugatenc.

Quin missatge llançarà des del balcó de l’ajuntament durant el pregó?

Serà un pregó curtet en què explicaré el meu somni per a Sant Cugat. M’agradaria que Sant Cugat, encara que ja ho és bastant, fos una ciutat oberta a tothom, sense prejudicis i sense clixés. Llança- ré aquest missatge i donaré ànims a la gent perquè s’atreveixin a relacionar-se amb altres persones que els puguin semblar molt diferents d’elles i que no és fixin en les diferències, sinó en les coses que tenen en comú.

Quines són les seves activitats preferides de Festa Major?

El Castell de Focs el veig cada any i més ara que els puc veure des de la terrassa de casa, el Paga-li, Joan i, principalment, els concerts. També el Concurs d’Arrossos, aquest any m’han demanat que sigui jutge i m’agrada perquè un any vaig participar amb uns amics, no sé com va quedar l’arròs, i un any...

Vau guanyar?

No, no vam guanyar res.

Llavors...

No devia quedar gaire bé!

Quina ha estat la notorietat del documental basat en la seva vida per haver estat escollit pregoner?

Ha estat molt important perquè ha fet que la meva història hagi estat més visi- ble a escala local i catalana. La gent em para pel carrer i això és fàcil, sóc molt recognoscible.

La seva elecció com a pregoner implica una aposta per una ciutat més inclusiva?

Crec que sí, i per això la meva xerrada anirà en aquest sentit. També amb les xerrades s’està fent una aposta. Sant Cugat està eliminant moltes barreres arquitectòniques, encara queda mol- ta feina, però és una de les ciutats més avançades en aquesta línia i el fet de ser pregoner és un pas més en aquesta direcció. I també em fa il·lusió per això.

Quan vas a explicar la teva experiència a escoles i instituts, què dius i quina resposta reps?

Parlo de la meva experiència personal des del punt de vista esportiu i treballo amb preguntes. De preguntes sempre n’hi ha moltes, i aquí es on treballem l’assetjament escolar, l’empatia, les pors, la sensibilització i la diversitat en general. La resposta és molt bona i és curiós perquè quan arribo a l’hora del pati o d’entrada, segueixo veient el que veig sempre: els nens m’assenyalen, es riuen de tot. I, en canvi, quan acabo, canvia totalment la visió d’aquells nens i de la dinàmica de l’escola. És molt important, sobretot en aquestes edats. Quan vaig pel carrer i un nen se’n riu i els seus pares el renyen o li diuen que no miri, si no li expliquen res més, la bronca és pitjor i contraproduent. Se’ls ha d’explicar que hi ha gent que és alta, baixa, que va en cadira de rodes i ja està: si els ho expliques així de fàcil, el nen ja ho entén.

Mirant enrere, com ha viscut la seva infantesa i adolescència? Ha estat difícil i una de les parts més complicades de fer front. No m’agradava sortir al carrer i m’amagava darrere els cotxes perquè de vegades són nens i no tan nens els que riuen. Jo poc a poc he anat fer front a aquesta por sense amagar-me i, si la gent riu, jo els saludo per girar la truita i que vegin que jo estic bé i que són ells els que tenen el problema; l’objectiu és fer-los reflexionar. Ara ho visc molt diferent de com ho vivia abans. Les activitats d’inclusió són tan positives per a les persones amb discapacitat com per a les que no ho són.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem