Ara que ja ens “han deixat anar”

Just durant el confinament, després d’uns dies a casa, reflexionava  sobre el que ens mou i ens motiva. Desitjant que acabés l’enclaustrament, molts de nosaltres ja sabíem a on anar. Probablement a retrobar-nos amb la família, amics, reprendre contacte amb la natura o qualsevol altra opció, però sigui el que sigui segur que ens semblarà extraordinari (En el millor dels casos és clar)  És en aquesta etapa, que podem connectar amb nosaltres mateixos més que mai, concedint la importància que mereix el que ens motiva de debò, fins i tot ens adonarem del què i a qui no hem trobat a faltar. No puc evitar fer plans, penso ja en la propera sortida a la muntanya. I és que de totes les aficions, n’hi ha una que no he deixat mai: el senderisme. Si faig recompte de les caminades, gran part d’aquestes han sigut al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Per sort, tenim aquest trosset de natura a prop.  Fa uns quinze anys que hi vaig sovint i a mesura que em faig gran, tinc més clar que la natura és el millor remei als maldecaps i estats emocionals negatius. Ja no busco ciutat o anar de compres ni acumular massa béns materials. M’he deixat endur més del que jo voldria pel que imposa l’entorn, de vegades intransigent, fent plans que no vénen de gust,  com si el temps no fos prou important. Però entendre de la repercussió de fer-nos cas a nosaltres mateixos i rodejar-nos de gent que ens és pròxima, amb la que compartim algunes aficions, ens converteix en persones més felices. I pot semblar molt obvi, però la realitat és que en molts moments no deixem lloc a l’essencial. Benvingut sigui tot el que ens omple, sense interferències ni excuses.