Després de l’enclaustrament

Just abans d’aquesta pandèmia, escrivia una carta a aquest Diari, sobre el que ens mou i ens motiva, sobre fer-nos cas en lloc de deixar-nos dur pel dia a dia o per l’entorn.Tan aviat acabi aquest enclaustrament, molts de nosaltres ja sabrem a on anar. Probablement a retrobar·nos amb la família, amics, a reprendre contacte amb la natura o qualsevol altra opció, però sigui el que sigui segur que ens semblarà extraordinari.(En el millor dels casos és clar) 

És en aquesta etapa, que podem connectar amb nosaltres mateixos més que mai, concedint la importància que mereix el que ens motiva de debò, fins i tot ens adonarem del què i a qui no hem trobat a faltar.

No puc evitar fer plans, penso ja en la propera sortida a la muntanya. I és que de totes les aficions, n’hi ha una que no he deixat mai: el senderisme. Si faig recompte de les caminades, gran part d’aquestes han sigut al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Fa uns quinze anys que hi vaig sovint i a mesura que em faig gran, tinc més clar que la natura és el millor remei als maldeaps i estats emocionals negatius. Ja no busco ciutat o anar de compres, tampoc acumular massa béns materials. Les experiències són el que compta i ara únicament faig el que de debò em senta bé. 

M’he deixat endur més del que jo voldria pel que imposa l’entorn, de vegades intransigent i fent plans que no venen de gust, com si el temps no fós prou important.

Però entendre de la importància de fer-nos cas i rodejar-nos de gent que ens és pròxima, amb la que compartim algunes aficions, ens converteix en persones més felices sens dubte. 

I pot semblar molt obvi, però la realitat és que en molts moments no deixem lloc a l’essencial. A partir d’ara diguem prou, prou de deixar-nos portar i benvingut sigui tot el que ens omple, sense interferències ni excuses.