A l'aixopluc de Déu

Hem demanat la força del Senyor per deixar de posar obstacles als grans anhels que Jesús manifestà obertament en el sant sopar: pregava al Pare amb insistència que els deixebles ens mantinguéssim en la unitat. Ell coneixia bé les diferències que hi havia entre els primers deixebles i les dels que vindríem després. I no va reclamar uniformitat sinó comunió, és a dir, la concòrdia en un mateix esperit. Hem de reconèixer que no hem complert la voluntat del Senyor: Entre nosaltres es mantenen les divisions. Als catòlics aviat farà mig segle que el Concili Vaticà II ens va reclamar l’atenció sobre aquest gran objectiu i encara ens pesen més les pròpies històries que la història de la Salvació. Els nostres embolics ens priven de prestar l’atenció preferent a la mirada amorosa del Pare de la misericòrdia.

Tendim a cercar aixopluc entre nosaltres, cosa que no és de Déu i ens fa insegurs i recelosos. Ens ajudarà a alliberar-nos d’aquest pes feixuc una encertada observació de Martí Luter: “La misericòrdia de Déu és com el cel (el firmament) que sempre es manté ferm sobre nosaltres. Al seu aixopluc estem segurs, siguem on siguem”.