A la Núria Tubau: l'esperança, encara

Eren una parella molt igual culturalment i socialment parlant, però alhora molt diferent. Ell, ferreny i ben plantat (com el "cavaller enamorat", d'aquella cançó que tan li agradava al Martí) exercint sempre de Pigmalió de la Núria; ella, menuda, prima amb un gust exquisit en el vestir. Ell, meticulós i mesurat, just en l'expressió. Ella, tal com raja, parladora, riallera i espontània, dient les coses pel seu nom. Tots dos amb un gran nivell intel·lectual (la Núria, però, dissimulant-lo moltes vegades per allò que l'ombra del Martí era allargada!). Ell, escriptor, home vinculat als moviments de barri, catalanista. Ella, autora de teatre i actriu. Tots dos units per la passió pel teatre per a nois i noies, per la defensa de la llengua i pel seu amor per Catalunya.

Ara, que el Martí ja no hi és, ja no ens podrem embadalir veient-los junts passejant pel seu barri de Coll Favà o, admirar la seva omnipresència, des que van venir a viure fa divuit anys a Sant Cugat en tots els actes culturals i socials de la ciutat: les Nits Literàries d'Òmnium, les conferència a l'Arxiu, les tertúlies d'El Mesón. A l'estiu,  Lectures a la Fresca. Per Nadal, Pedra i sang i, per Cap d'Any, el Concert de l'Orquestra.

Tota una vida junts des que aquell noi del barri de Sants es va enamorar de la cansaladera del barri fronterer d'Hostafrancs, quan ella encara portava trenes. Van festejar durant cinc anys i es van casar. Van tenir tres filles, que els van donar set néts i, aquests, tres besnéts. I ara, que el Martí ja no hi és, semblaria que podríem dir allò de "conte contat ja s'ha acabat". És indubtable que tota una vida intensa i plena de vicissituds compartida amb el Martí deu ser inesborrable. Però no crec que la Núria, una dona decidida i d'acció, sigui gaire de quedar-se a casa només amb un àlbum de records passant pàgines a la seva vida. La Núria és una dona que encara té un llarg recorregut (sàpigues, Núria, que en aquesta nova etapa, que ara encetes, pots seguir comptant amb els teus amics de Sant Cugat. Ja saps com t'estimem!)

I voldria acabar aquest escrit dedicant-li el poema de Clementina Arderiu titulat "L'Esperança, encara" que la Núria ja coneix perquè me l'ha sentit recitar a Clementina&Carles (un espectacle que recreava la relació de parella i l'amor per l'escriptura dels poetes Clementina Arderiu i Carles Riba). El que no sap la Núria és que per muntar aquest espectacle, jo tenia com a referents la Núria Tubau i el Martí Olaya (Núria&MartÍ):

En la meva donzellesa
ja et portava dins el pit,
Esperança, Confiança,
moviment de l’esperit!
“Sempre invoca l’esperança
-diu un crític- i de què?”
Mai no m’he sentit ben sola
que Esperança vol dir Fe.
I la casa se’m fa ampla
quan aquest vent s’hi expandeix,
alades, paraules sento
veig l’arbre que refloreix.
En la meva viduesa
no vull ombres al meu dol.
He estat i sóc encara
dona que viu a ple sol.
La nit es lliga amb el dia
i et sé tan sovint amb mi!
que volo, somnio i sento
com si encara fos ahir.
Si el meu Carles m’enamora
-oh Esperança!-
tu encara dius que sí.