Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Vaig saber la trista notícia del seu traspàs el 4 de juliol, tot just abans de començar la primera de Les Lectures a la fresca. Feia temps que no en sabia res d'ell i desconeixia la seva cruel malaltia, i en va sobtar la inesperada notícia,tot just recordava una anèmia persistent de la que sempre es queixava. I enmig de la commoció van sorgir una sèrie de bons records de la seva persona i del seu art.
Era fill de Rubí (1947) i des que va descobrir el Montseny s'hi va quedar a viure, concretament a Sant Esteve de Palautordera, on com a tot arreu per on passava el tenien en una gran consideració com a persona i com artista. La seva cerimònia de comiat, de fet, es va fer al teatre d'aquesta localitat que s'ha convertit en terra d'acollida d'artistes, però jo sempre el vaig considerar com un santcugatenc de socarrell.
El seu pas per l'Esbart Sant Cugat (1989-2004) va deixar petjada. En va ser el director artístic i, formant tàndem amb el president Joan Rovira, van donar a l'entitat santcugatenca uns anys de plenitud i de gran creació . Va fer coreografies memorables, com la de les XV cançons i danses de Frederic Mompou per la qual li van atorgar el Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat o la d' Un pont de mar blava amb Lluís Llach cantant en directe.
Va ser un gran renovador de la dansa. Venia de l'Esbart dansaire de Rubí (Albert Sans va ser el seu mestre) i Salvador Mel·lo el gran coreògraf i geni de la dansa feia ombra a tota una generació de nous creadors. Però ell no va voler mai dedicar-se a repetir les creacions del gran mestre rubinenc sinó que volia innovar dins la dansa, també pensava que els esbarts practicaven potser un gènere massa ancorat en el passat i en les rutines de les tradicions. Tenia un gran somni i era demostrar que amb els passos de la dansa tradicional catalana es podia fer dansa contemporània (no sé si el van entendre prou els uns i els altres, els coreògrafs de dansa contemporània i els de dansa tradicional!). Potser per això es va anar desvinculant poc a poc de l'Esbart , així el 1998 crea l'espectacle Mascaró de proa que serà la llavor de Factoria Mascaró, una companyia professional formada per set ballarins que es mou entre la contemporaneïtat i les danses d'arrel tradicional, que va co-dirigir amb Quim Serra fins al moment de la seva mort. I que va donar espectacles memorables com Tríade, Ai, que amb mullo! o, el darrer, Oníric.
Va ser també un gran pedagog, de fet era mestre de professió, vinculat a l'escola de Magisteri de l'Autònoma on donava classes de cos als futurs mestres. A Sant Cugat va crear l'Escola de dansa de l'Esbart i durant anys va ser professor de cos de l'Escola Municipal de Música Victòria del Àngels.
El vaig conèixer en aquests anys de l'Esbart, en un moment de gran ebullició de les entitats santcugatenques. Teníem una gran empatia. Sempre que el vaig necessitar va estar al meu costat per un assessorament o per una col·laboració. El Paga·li Joan que va coreografiar per Històries de Sant Cugat que va inaugurar el Teatre-Auditori, La dansa de l'inici de Sota la capa del cel i la seva col·laboració a La màscara de Georges Feydeau (homenatge Llamas-Fàbregas) on els components de Factoria Mascaró formaven el deliciós grup de cambrers-ballarins de l'obra.
Ara se n'ha anat, massa aviat. Sempre el recordaré amb aquell posat seriós i com una persona entregada i afable. I sobretot com un gran artista que va donar a Sant Cugat el millor de si mateix. Tot un privilegi i un luxe haver-lo conegut.
Era fill de Rubí (1947) i des que va descobrir el Montseny s'hi va quedar a viure, concretament a Sant Esteve de Palautordera, on com a tot arreu per on passava el tenien en una gran consideració com a persona i com artista. La seva cerimònia de comiat, de fet, es va fer al teatre d'aquesta localitat que s'ha convertit en terra d'acollida d'artistes, però jo sempre el vaig considerar com un santcugatenc de socarrell.
El seu pas per l'Esbart Sant Cugat (1989-2004) va deixar petjada. En va ser el director artístic i, formant tàndem amb el president Joan Rovira, van donar a l'entitat santcugatenca uns anys de plenitud i de gran creació . Va fer coreografies memorables, com la de les XV cançons i danses de Frederic Mompou per la qual li van atorgar el Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat o la d' Un pont de mar blava amb Lluís Llach cantant en directe.
Va ser un gran renovador de la dansa. Venia de l'Esbart dansaire de Rubí (Albert Sans va ser el seu mestre) i Salvador Mel·lo el gran coreògraf i geni de la dansa feia ombra a tota una generació de nous creadors. Però ell no va voler mai dedicar-se a repetir les creacions del gran mestre rubinenc sinó que volia innovar dins la dansa, també pensava que els esbarts practicaven potser un gènere massa ancorat en el passat i en les rutines de les tradicions. Tenia un gran somni i era demostrar que amb els passos de la dansa tradicional catalana es podia fer dansa contemporània (no sé si el van entendre prou els uns i els altres, els coreògrafs de dansa contemporània i els de dansa tradicional!). Potser per això es va anar desvinculant poc a poc de l'Esbart , així el 1998 crea l'espectacle Mascaró de proa que serà la llavor de Factoria Mascaró, una companyia professional formada per set ballarins que es mou entre la contemporaneïtat i les danses d'arrel tradicional, que va co-dirigir amb Quim Serra fins al moment de la seva mort. I que va donar espectacles memorables com Tríade, Ai, que amb mullo! o, el darrer, Oníric.
Va ser també un gran pedagog, de fet era mestre de professió, vinculat a l'escola de Magisteri de l'Autònoma on donava classes de cos als futurs mestres. A Sant Cugat va crear l'Escola de dansa de l'Esbart i durant anys va ser professor de cos de l'Escola Municipal de Música Victòria del Àngels.
El vaig conèixer en aquests anys de l'Esbart, en un moment de gran ebullició de les entitats santcugatenques. Teníem una gran empatia. Sempre que el vaig necessitar va estar al meu costat per un assessorament o per una col·laboració. El Paga·li Joan que va coreografiar per Històries de Sant Cugat que va inaugurar el Teatre-Auditori, La dansa de l'inici de Sota la capa del cel i la seva col·laboració a La màscara de Georges Feydeau (homenatge Llamas-Fàbregas) on els components de Factoria Mascaró formaven el deliciós grup de cambrers-ballarins de l'obra.
Ara se n'ha anat, massa aviat. Sempre el recordaré amb aquell posat seriós i com una persona entregada i afable. I sobretot com un gran artista que va donar a Sant Cugat el millor de si mateix. Tot un privilegi i un luxe haver-lo conegut.