Adéu Diada, adéu

Vaig ser a la Diada semioficial de Sant Boi de 1976. Vaig ser a la gran manifestació (no érem un milió, però érem molts) de 1979. I des d'aleshores, d'una manera o altra, he participat en les diades mig festives i mig reivindicatives, segons les circumstàncies, que s'han fet. Però des de 2012 la Diada cada cop és menys meva. Des que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana va dir que la cosa anava d'independentisme, l'he vist allunyar-se del paper que li correspon: ser la festa de Catalunya, és a dir, de tots els catalans i catalanes (EA 2006, art. 8.3).

Des de 2012 l'independentisme l'ha patrimonialitzat. I mitja Catalunya aquell dia s'ha de buscar la vida com pot: participar en algun acte realment unitari, celebrar-la individualment o passar de tot. Aquest any, per reblar el clau, el Govern de la Generalitat ha decidit apujar el nivell i passar de consensuar els actes institucionals. Si us agraden bé i, si no, foteu-vos-hi fulles, que per alguna cosa hem vestit Catalunya de groc. Veig que la nostra alcaldessa també ha volgut estar a l'altura, ha fet bé el Tot paper en posar el seu missatge de dubtós caràcter institucional a l'apartat Opinió. Deixo per a una altra ocasió una reflexió sobre com pot acabar tot plegat. Què passarà quan mitja Catalunya hagi arribat a la conclusió de què l'11-S no va amb ella? No serà un símptoma de fracàs col·lectiu absolut?

Pel que a mi fa, he decidit també pujar el nivell d'exigència. Aquest any no aniré a l'ofrena floral de la plaça Rafael Casanova (per cert, deixeu-me penjar una medalla, vaig ser jo qui l'any 1979, en una reunió per preparar la Diada, vaig proposar el nom). He decidit no participar mai més en actes amb tuf nacionalista. Parafrasejant els clàssics, el Marx i Engels del Manifest comunista: un fantasma recorre (més ben dit, torna a recórrer) Europa, el nacionalisme. Jo no el vull ni al meu país.

 
Comentaris

Destaquem