Aprendre a estimar-se un mateix

Una de les coses que et dona anar complint anys és una certa serenitat i perspectiva d'allò que és important, et tornes més exigent, la paciència es va reduint progressivament i vas acceptant els teus defectes, perdonant-te a tu mateix si tens una sortida fora de to, és a dir l'opinió d'aquells que no mereixen ni un minut del teu temps se l'emporta el vent sense més incidència, afortunadament.

He après a estimar-me, per dins i per fora, amb el meu greix, les meves arrugues incipients, i la meva manca de filtre per dir tot allò que em passa pel cap, de vegades amb més passió de la que caldria (molts ho confonen amb mala llet) però intento ser tolerant, entendre les postures que a priori no comparteixo i aprendre de les persones que em poden aportar. Tinc infinits defectes estereotipats, ni sóc alta, ni tinc un cos 10, ni sóc excessivament dolça, no m'importa, gens, tinc altres coses que m'han ajudat a envoltar-me de gent que val la pena a la qual no valoro per allò que projecten sinó per allò que valen, perquè les nostres imperfeccions ens fan meravellosament perfectes.

Quan tenia 25 anys, me'n recordo que pensava que no podia tenir tanta mala sort a les feines on anava a parar, sous indignes, caps que et tractaven com una merda... ara veig que el problema no era d'ells, era meu, no vaig saber donar-me valor, perquè la lectura de tot plegat és que en realitat no són ni els amics, ni els companys qui t'han d'estimar per sentir-te millor, sinó estimar-te tu primer per canviar la mirada de qui t'envolta, només així al teu costat tindràs a qui mereixes i no a qui espera alguna cosa de tu. Gràcies Quim per recordar-m'ho cada dia.