Cal un bon motiu?

I en el precís moment que la pobresa s’estén com taca d’oli, pren volada una humaníssima reacció en favor dels que més l’estan suportant. Fins i tot alguns mitjans de comunicació que fins fa poc prestaven atenció preferent a les evasions del bon viure, ara dediquen espais de primera plana no solament a la crisi, sinó a les persones concretes que passen necessitat.

Ens hem de felicitar d’aquest canvi de tendència tan esperançador. Indica que comencem a estar de tornada del mal costum de reclamar honradesa als del cap d’amunt i esperar passivament que ells ens treguin les castanyes del foc. Perquè aquests bons aires que volen esbargir la boira de l’egoisme no siguin flor d’un dia, cal un canvi de consciència col·lectiu, una motivació profunda i amplament compartida. Cal un bon motiu sorgit del més profund de la persona.

No és exacte dir que la religió va de baixa quan està brollant allò que St. Jaume anomena la “religió pura i sense taca” que consisteix a “ajudar les vídues i els orfes (marginats d’aquell temps) en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia (corrupció) del món”.