Caparrota feliç

El nomenament de Caparrota de l’any per votació popular m’ha fet enormement feliç. Sentir-se estimat és una de les aspiracions més grans de l’ésser humà i jo, amb aquest títol, me n’he sentit molt. Aquest reconeixement té per a mi alguna cosa especial, de “poble”, que em connecta amb els meus orígens santcugatencs. A més, per a una persona com jo, que he dedicat tota la meva vida a un art efímer com és el teatre, tenir aquesta immortalitat de cartró-pedra em fa molta il·lusió.

No puc fer més que recordar els meus companys finalistes, molts d’ells amics personals, tots ells mereixedors del guardó, i expressar-los la meva admiració i reconeixement: Joan Tortosa, el pagès pintor; Eduard Jener, la saviesa embarretada; Pep Codó, l’home dels caps escultòrics; Glòria Rognoni,  la solidaritat amb rodes; Mariona Benet, la dona de l’òpera a Sant Cugat; i l’Oriol Canas, un home que pica fort.

I el meu agraïment a aquest grup de dones que han agafat el relleu de l’Associació de Veïns del Monestir, que formen els Caparrots de Sant Cugat, perquè elles són les veritables Caparrotes.  Han estat capaces, conjuntament amb l’Ajuntament, de tornar a tirar endavant aquesta iniciativa del Caparrot després de set anys d’aturada.

 Sembla que la presentació en societat del meu alter-ego serà el maig dins la Diada de Testes. Aquell dia tindré l’honor de ballar amb el Rogeli, el Pere, el Halassane, la Roser, el Jordi, el  Grau-Garriga i de tornar a fer tàndem amb Joan Llamas, com a representants del teatre santcugatenc dins la cultura popular. Moltes gràcies a tothom per aquest regal.

 
Comentaris

Destaquem