Continuant amb la vinya

Un cop a la primavera, quan ja havien brotat els tascons de l’empelt, si, per exemple, els brots dels dos borrons havien sortit, normalment el brot que més triomfava era el de més amunt perquè els sarments brotaven a les puntes i així, si el cep tenia dos borrons que havien brotat, se li treia el de baix. Quan aquesta brotada arribava a l’alçada que volies, la canya que se li havia posat al costat del cel es col·locava al costat de la brotada.

Aleshores, es lligava perquè el vent no la tombés. I, així, s’escapçava el cep un cop arribava a la mida que tu volies i els brots que treia entre els pàmpols eren les branques del futur cep. Es netejava bé el brot i arribava una feina molt delicada; destapar tot el cep fins arribar a l’empelt i treure les arrels que havia generat durant l’any de plantació. Sense arrels, l’empelt havia de viure xuclant la soca i a vegades s’havien de tornar a arrencar perquè l’empelt no s’acostumava a viure sense les arrels i costava que s’hi conformés.

S’havia de cuidar molt la plantació perquè no es posés la pesta del míldiu als brots més tendres. Per evitar-ho s’hi havia de posar sulfat de coure amb un 2% de calç viva i s’havia d’anar fent fins que el brot estigués més curat, cap al mes de juliol quan el cep no creixia més. Si el brot tenia raïm, aquest s’havia de treure per no perjudicar la creixença del cep. Aquesta vinya s’havia d’anar llaurant i calia anar-li traient les males herbes perquè creixien de pressa ja que els ceps eren petits.

Cap al setembre, les herbes ja no creixien i aleshores es deixava la vinya més neta per arribar a la tardor. Quan les fulles ja havien caigut, venia la feina de la poda del cep que la feia un podador molt experimentat i havia de deixar feta l’estructura bona perquè el cep fos espaiós i no brotés i no quedés massa feixuc. D’aquesta manera, tornava a començar una altra vegada tot el procés.