Córrer per acomiadar l'any

El 31 de desembre és aquell dia en què qui més qui menys dedica uns segons a mirar enrere i intentar ‘valorar’ com han anat aquests 364 dies que hem viscut. Tot seguit, el pas següent és començar a mirar el nou any mentre la ment es perd entre propòsits inabastables i coses que volem que canviïn però que, en el fons, no depenen massa de nosaltres. O sí. Cadascú sabrà.

Aquest any he trobat la millor teràpia per fugir dels pensaments de l’últim dia de l’any. Sumar-me als prop de dos mil participants de la mítica Sant Silvestre Sant Cugat. Quina cursa tan especial. I a casa. Al poble. No és gaire habitual córrer una cursa a quarts de 6 de la tarda i veure que una hora abans ja hi ha tot de corredors pels carrers, alguns amb unes disfresses de premi, per gaudir d’una tarda que si més no serà diferent. I la Sant Silvestre aconsegueix ser una cursa màgica, es nota en els ànims, hi ha més ganes de passar-ho bé amb els que hi vas que d’aconseguir una gran marca, hi ha més ganes de compartir que de competir.

Però el millor de la San Silvestre és sentir que al llarg de tot el circuit hi ha un munt de gent que ha baixat de casa per animar els més motivats. Quina sensació tan maca veure els carrers foscos i el Monestir de fons, i sentir tantes persones aplaudint, gaudint també des de l’altra banda de la cursa, nens saludant els participants, dels primers als últims, perquè quan un gaudeix fent esport tant se val les comparacions.

Llàstima que la d’aquest any hagi estat l'última Sant Silvestre a Sant Cugat. Els organitzadors ho saben, som molts els que la trobarem a faltar. Gràcies per fer-la possible tots aquests anys.