I tal dia farà un any

Ara fa un parell d'anys, sortíem a aplaudir a les 20h cada dia. Un fet que puntuava uns dies estranys i ens comunicava amb una realitat a distància. Una sensació de comunió, de solidaritat reconfortant. La gent sortia a aplaudir amb força, i es llegia certa indignació als rostres de les persones. Ara això s'ha fos.

Fa un parell d'anys, les xarxes socials, les tertúlies a la ràdio, programes a la televisió, parlaven de com havia afavorit el fet de tancar-nos tots a casa al canvi climàtic. Com havia baixat la contaminació. També es va arribar a dir que la pandèmia ens faria millors persones i canviaria la societat a millor. Que ens faria reaccionar. Mmmm... Reaccionar...

Dos anys després d'allò, tenim onades de calor fortíssimes, un canvi climàtic galopant, el personal sanitari en condicions de treball més que qüestionables, els preus més alts de la benzina i les energies en general que jo pugui recordar i una crisi en subministraments que sembla que s'allarga massa... i no veig que la gent s'hagi tornat millor. En absolut. No veig una reacció social, ni un canvi significatiu en els models.

Com sempre, la vella inèrcia de la humanitat ha esborrat el que va quedar en un grapat de bones intencions, d'idees que no han interessat. El model prepandèmic empeny amb força, perpetuant-se... Si ni amb el que vam passar, si ni amb les coses tan estranyes que ens hem vist abocats a fer hem sigut capaços de canviar les coses, què fa falta realment perquè això passi? Com podem estar tan cecs tots plegats i limitar-nos a la queixa?

És molt fàcil sortir indignats a aplaudir, no té més conseqüència. El veritablement difícil i necessari és prendre partit i propiciar el canvi, però igual que el sistema, tots preferim la confortabilitat del que coneixem, i així anem amagant el cap sota l'ala i tal dia farà un any.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.