El gall que va cantar tres vegades

Dijous gras, com mana el calendari, va començar el Carnaval a Sant Cugat. Es tracta d'una tradició relativament nova a la ciutat, que com a tants pobles de Catalunya va prohibir el franquisme de bracet amb la moral de l'Església. I des d'aquell "la calle es mía" del ministre Fraga i per allò que tres persones al carrer ja eren una manifestació i, per consegüent, susceptibles de ser detinguts, doncs tots a casa veient la tele! (canal únic). A partir de la mort del dictador, amb la transició, tot va anar canviant i es van anar recuperant les festes al carrer, que ha donat lloc al gran esclat de la Cultura Popular que vivim en aquests moments: gegants, capgrossos, diables, castellers, esbarts... I Sant Cugat no n'és l'excepció.

Se'ns dubte el Carnaval ocupa un lloc destacadíssim, sinó el primer, en aquest calendari de festes populars. Hi ha hagut una primera recuperació a les escoles (tots hem "patit" el Carnaval dels fills amb la "obligatorietat" de trobar o ajudar a confeccionar la disfressa de torn de P3, P4, P5...!). I finalment, la recuperació de la gran festa de la disbauxa i del "políticament incorrecte" a la ciutat, que devem a la gent de Profeslo que ha treballat per fer realitat aquesta recuperació del Carnaval amb un èxit clamorós, com ho demostren els 230 balladors que van participar al ball de gitanes. Moltes gràcies per fer una ciutat menys ensopida i amb més trempera!

Enguany, però, hi havia un fet destacable: la presentació física del nou Carnestoltes; una mena de rèplica del gall del cimbori que el dijous va baixar del campanar per convertir-se en el nou rei i senyor del Carnaval d'enguany, i dels futurs. Crec que, incorporar la iconografia del gall com a Carnestoltes és un gran encert ja que forma part l'imaginari col·lectiu santcugatenc a partir de la llegenda del gall de ferro que va cantar tres vegades després de l'assassinat de l'abat Biure.

Aquest any, suposo que per la importància de l'arribada de la bèstia reial, es va decidir fer el pregó davant de l'Ajuntament. I aquí és on la cosa va començar a grinyolar. Tot plegat va resultar una mica rocambolesc. L'acte va prendre un aire de "Carnaval oficial", cooficiat, "tête à tête", entre l'alcaldesa i el gall, arrabassant-li la vara de manar. I posteriorment, amb un pregó-sermó del nou Carnestoltes (ja sabeu la mala llengua que gasta aquest pollastre!) davant de les autoritats. Era tot un poema veure la cara de pal d'alguns manaires i el somriure forçat dels altres davant dels escarnis explícits del pregoner, aguantant estoicament, com a "bons demòcrates ben educats"...

I la meva reflexió és: no estarien millor cadascú al seu lloc? El Carnestoltes com una festa popular no oficialitzada i els polítics presidint actes en els quals no facin un paper tan galdós. Recordeu que un gall també va cantar quan Pere va negar a Jesús tres vegades i Judes el va trair -així ho diuen les Santes Escriptures. En tot cas, només volia alertar -de bon rotllo, eh?- que amb aquesta oficialitat hi ha el perill de trair l'esperit del Carnaval.

I això sí, gaudim-lo, i a viure que són dos dies i aviat tornarà la Quaresma!
 
 
Comentaris

Destaquem