El meu 8-M

A la tornada vaig viure una imatge força desagradable

Donant per descomptat que els homes també estàvem cridats a participar activament en la jornada del 8-M, encara que no en tots els fulls informatius que van caure a les meves mans quedava clar, vaig decidir la meva participació.

 

Tenia seriosos dubtes. El tríptic santcugatenc sobre la jornada em va desorientar una mica. Feia la impressió que els homes, en aquesta lluita ancestral per la igualtat entre sexes, som més una molèstia i un adversari que no pas un aliat imprescindible. Finalment vaig decidir-me per la manifestació convocada a Barcelona pels sindicats CC.OO. i UGT. Em va semblar clar i precís el seu manifest i em permetia fer una petita aportació a l'enfortiment de la seva actuació i presència social.

Tant l'anada com la tornada van implicar viatjar en un vagó replet de gent. A la tornada vaig viure una imatge força desagradable. Després de negar-me a seure, quan una jove em va oferir un lloc (encara sóc jove, li vaig dir), vaig observar que, a uns metres i en els seients reservats a determinats col·lectius, una noia d'uns setze o disset anys seia còmodament, mentre una senyora que superava amb escreix la setantena viatjava dreta durant tot el trajecte. Cal dir que cap de les persones del voltant no van fer res per corregir la situació i jo em trobava massa lluny per intentar atansar-m'hi i treure-li els colors a aquella jove indiferent a les normes i a l'edat de les persones.

No sé si aquella jove venia de reivindicar el dret de les dones, però, en tot cas, demostrà que no té clar que els drets (i els deures) no són flor d'un dia i que només es guanyen i s'exerceixen des de la quotidianitat i a partir d'una determinada coherència personal.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?