Entre l'efecte crida i l'efecte vida

Només 3 de cada 10 espectadors de Teatre Auditori són de St. Cugat. Es podria afirmar que l'altíssim cost pel pressupost de cultura invertit a tenir una cartellera de primer nivell al teatre auditori, repercuteix només a un 30% dels santcugatencs.

És greu, sobretot perquè tot i que no l'únic, és el principal equipament cultural d'arts escèniques. El que és evident és que la programació, genera un efecte crida de gent de tots els racons de Catalunya, inclòs del Bages o Girona. En què repercuteix això als santcugatencs que contribueixen a una cartellera tan flamant? En res. O en gairebé res.

Sembla que és el preu que s'ha de pagar per a obtenir aquell títol ridícul per a una ciutat i la gent que hi habita que és "tenir una marca de ciutat". Amb tot, és curiós l'asimetria en la voluntat de referència; quan vàrem preguntar per què no s'estaven destinant mesures excepcionals davant l'emergència dels preus dels pisos, se'ns va dir que no es volia afavorir "l'efecte crida". Per tant, es pot cridar (amb recursos de tots) a espectadors de cultura d'elit, però no es pot generar suport social a qui ho necessita per què fa efecte crida? Potser és que es criden a uns tipus de persones diferents i aquí rau la malícia d'aquesta doble vara per mesurar.

Nosaltres preferim l'efecte vida; posar l'habitatge, la cultura (per a tots i feta des de tots), la salut, les cures a avis i nens.
I si viure a St. Cugat és un luxe perquè hi ha més interès a crear una marca, que en el fet que s'hi pugui viure, és que anem molt malament. Frenem i enfilem el parc públic a més del 15% (no del trist 3% d'ara), deixem de potenciar estructures elitistes, posem-nos al centre. Estem preparats per revertir el model i començar amb l'efecte vida?