Estem de pas

Es conta que un famós rabí polonès va rebre la visita d’un home que venia de molt lluny per fer-li una consulta. Va quedar sorprès en veure que a casa del rabí només hi havia llibres, una taula i una cadira. “On teniu els mobles?”-li va preguntar. I el rabí li va respondre: “I els vostres, on són?”. “Jo aquí només hi estic de pas”. “Doncs jo també” -li va contestar el rabí.

Aquest conte recorda la carta als hebreus que diu: “aquí no tenim una ciutat permanent sinó que cerquem la futura”. I també la carta d’autor desconegut (s. ii) escrita a un tal Diognet: “Els cristians no són diferents dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. Però tenen una manera de comportar-se que és admirable: viuen a les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells i tota pàtria els és terra estranya. Observen les lleis promulgades, però la seva vida va més enllà de les lleis”. Vet aquí una crida a l’obertura de cor, a respirar aires d’amor a totes les criatures. A viure el present sense que les realitats temporals ens atrapin com un parany que priva d’alçar el vol.