Florència

Una tarda de despatx parroquial entra una dona a demanar una missa pel seu marit difunt. Busquem a l’agenda un dia i em diu: “Segurament hauràs sentit parlar del meu marit als diaris”. La miro, pensant dins meu: qui deu ser el seu marit? Em contesta: “Va morir fa un any a Florència celebrant els 24 anys de casats. Estàvem dins de l’església de la Santa Croce quan, de sobte, li va caure una pedra del sostre i va morir a l’acte”. Jo em vaig quedar glaçat. No sabia com reaccionar. I ella, que es diu Cristina, se’m queda mirant als ulls i em diu: “Saps què és el que vaig pensar en aquell moment?”. Jo no gosava contestar... “Doncs li vaig dir a Déu: gràcies Senyor per haver-hi fruit durant tants anys d’un home que m’ha estimat amb bogeria”.

Encara em vaig quedar més astorat. Aquestes paraules m’han acompanyat durant molts dies i m’han fet pensar molt. Quantes gràcies hem de donar a Déu per les persones que ens ha posat al nostre costat i que ens han estimat tant! La mort és tràgica, ho sé, però la petjada de l’amor és molt més profunda i perdura més en nosaltres que el dolor de la separació. Aquesta pot ser una bona setmana per agrair l’amor que hem rebut dels qui ens estimen, i sobretot, per continuar fruint d’ells.