Històries que m'entretenen

M'encanta la ficció. Més enllà de les històries que m'entretenen, m'agrada quan el que veig perdura més enllà de l'estona que n'estàs gaudint. Quan et conviden a la reflexió, quan hi ha diferents nivells de lectura o quan et presenten de forma descarnada una distopia propera.

Directors de teatre com Robert Lépage -mestre en els nivells de lectura-, escriptores com Margaret Atwood -mestra en la distopia- i animals teatrals polifacètics com Steven Berkoff en la seva faceta de dramaturg -mestre en una poètica esperpèntica que retrata el més miserable de la condició humana- en són un bon exemple. I alguns mitjans de comunicació també. Com articulen relats, genuïnament ordits, per tal que el seu relat vagi adquirint sentit i escantellant de mica en mica la cuirassa d'aquells a qui ataquen o opinen senzillament diferent.

Que un mitjà de comunicació triï de què parla i de què no, ja és un posicionament, això és una obvietat. N'estem tan acostumats, que la majoria no busquem d'altres realitats, o notícies. Cada dia comença un viatge en blanc on el que va passar ahir ja ha caducat i on la major part de coses que ens expliquen no han passat. Us hi heu fixat?

La major part de notícies són "no notícies". Són futuribles del que probablement passarà... Això fa que, per a mi, darrerament, els mitjans, en gran manera, s'hagin transformat en una de les meves estones de ficció més. Amb diferents nivells de lectura, amb continguts distòpics i on la major part d'històries no s'acaben tancant, ja que no acaben de passar mai.

Creadors de corrents d'opinió, no informadors. Igual que l'art institucionalitzat que durant milers d'anys ha procurat enaltir al qui el paga i no qüestionar per avançar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.