Imperdible

Compte enrere. La maquinària d’ingerència  de l’estat es retorça i es desgavella actuant, fins i tot, al marge de la seva pròpia llei. Juristes, observadors, acadèmics intel·lectuals, periodistes internacionals han alarmat per la suspensió de drets de reunió, d’expressió, d’edició, de la presa de l’espai públic per les forces de l’ordre i la detenció de càrrecs de govern. Si no fos tan greu, potser fins i tot faria riure.

Perquè el dret de conquesta, l’autoritarisme, la persecució política són trets clàssics del sentit d’estat i el coneixem bé... Però això d’aquests dies ha estat massa; el Piuet (Piolín) que han hagut de tapar (és tan fràgil la masculinitat!), les arengues de conquesta als Guàrdia Civils que venien cap aquí, la imputació dels joves per penjar webs, i un lleig etcètera.

I tot i això, i tot i així, el ritme no para. Cassolada puntual. Els carrers embolicats de cartells, com si fossin un regal que serà sempre nostre. Visca la Vaga General del dia 3. Els tractors, les manifestacions de suport a Gran Via, els estudiants ajudant els avis a saber on votarien, la gent organitzant-se per defensar els col·legis, per protegir la seu. Els alcaldes dignes, ferms. Els periodistes que segueixen, i el món de la cultura, la cultura sempre va per davant!

Els actes de campanya, tots i tothom vol dir la seva. Tots la diem. Les històries, la xarxa bull. La gent al carrer que en parla, tothom en parla: I que què canviarem, i que res mai més serà igual, i  el que és segur, cada dia més convençuts. Que ningú ens pot maltractar, si no el deixem i estem junts. Que ningú no pot res contra un poble unit i alegre. Que el referèndum és nostre i ja ningú ens el pot prendre. L’1 d’octubre, serà imperdible. L’1 d’octubre ens veiem als col·legis.