Joan Fàbregas, un homenot de teatre

El més gran del Joan era el seu cor, la fidelitat als amics i la capacitat d’empatia

Aquests dies, arran de la desaparició de Joan Fàbregas, s’ha parlat molt de les seves innumerables facetes, però, sens dubte, si en alguna faceta excel·lia, era en la d’home de teatre. Amb el seu traspàs la ciutat perd un dels seus grans actors històrics.

 

El Joan i la seva dona, Montserrat Batlle, una grandíssima actriu, havien arribat a Sant Cugat el 1960, de la mà del director Ernest Naté. Aquesta col·laboració amb la d’altres actors santcugatencs, que serien els seus amics com Pere Pahissa i Joan Llamas, va donar peu als anys 60 a una època daurada del teatre santcugatenc, situant Sant Cugat en el mapa del teatre independent. La meva relació amb el Joan ve de principis dels 70, quan amb 19 anys vaig dirigir el meu primer espectacle: Muntatge poètic a la sala parroquial, seu de l’Agrupació Maragall. Després vaig tenir l’oportunitat de dirigir-lo en nombroses ocasions: Històries de Sant Cugat (inauguració del TA), La màscara (homenatge Joan&Joan), a múltiples edicions de les Lectures a la Fresca i, darrerament, com a monjo hortolà de Pedra i Sang. Sempre em va semblar un actor formidable amb una gran presència escènica i uns dots tant per a la comèdia com per al drama.

En el Joan tot era gran, era un autèntic homenot de teatre: les seves grans orelles de tant escoltar l’apuntador, el seu nas de Cyrano, la seva veu greu d’un timbre agradable, les seves expressives i inharmòniques mans amb uns dits esgrogueïts per la nicotina, un físic quixotesc amb cames i braços llargs i descompassats. Però el més gran del Joan era, sens dubte, el seu cor: la fidelitat als amics, la capacitat d’empatia, d’establir ponts amb les persones i de fer-se estimar. És per aquest motiu que, tot i la seva vida plena i la seva edat avançada, avui tota la família del teatre està trista i profundament tocada per la seva desaparició. 

Més informació
 
Comentaris

Destaquem