La decència d’escollir la decència

Els polítics roben. Mai els enxampen i quan els enxampen mai passa res. Aquests saber de la cultura popular  sintetitza el que és i ha estat el cercle tancat del poder, corrupció i  impunitat. Fins i tot davant l’evidència evident, que l’antiga CDC ara PDCAT s’han estat embutxacant diners de les obres públiques de la nostra ciutat, la sensació generalitzada és que aquí no pagarà ningú i molt pitjor, això seguirà passant.

No entraré en com de fàcil seria posar mecanismes de control als partits i a la llei, no, em preocupa com construir una decència comuna que castigui socialment als corruptes, que generi vergonya i sobretot que no infantilitzi ni excusi als lladres.

Per mi no hi ha excusa moral per a pertànyer a un partit demostradament corrupte. Si escull pertànyer-hi a sobre el teu partit corrupte ha buidat les arques de la teva ciutat, doncs toca demanar perdó i tornar els diners. I no un sol cop i no amb excuses de la poma podrida. Quan sistemàticament el teu partit i els seus tresorers han fet negocis amb  els diners de tots, cal un acte de reparació. Una catarsi, que no ens faci sentir tant vulnerables amb qui ens governa, que no ens faci sentir a la resta tan manipulats i humiliats.

S’ha de lluitar contra l’acceptació social del xoricisme i crec que l’única solució és fer xivarri. Indignar-se i expressar-ho. Cridar ben fort. Demanar explicacions i tornar-les a demanar. Assenyalar qui s’ha lucrat amb ella. Investigar i denunciar. Assenyalar qui aixeca les espatlles passiu. No deixar-ne passar ni una, que la corrupció sigui una vergonya per qui la fa i qui la promou, no per qui la paga.