M’agraden els meus pits

I és que són naturals. Són d’aquells que no en queden; van escassos; tampoc cotitzen a l’alça però són força diferents dels pits que un dia i un altre veig per televisió. Però el pitjor de tot és que aquests que es veuen a la tele –unes esferes perfectes, turgents, alçades, a cop de manxa i silicona– les té no només la immensa majoria de dones que apareixen a televisió i a les revistes, sinó també la fornera, la dependenta de la botiga de roba i moltes de les noies que veig a la platja.

També m’agraden els meus llavis i els meus pòmuls. També són naturals. Són d’aquells que, arribats a certa edat, comencen a mostrar cert senyal de les multituds de coses que ha viscut; les vegades que he rigut i plorat i els petons que he fet. Són únics. No s’assemblen gens als llavis recautxutats que veig a totes les presentadores de televisió. Ni a les impersonals cares estirades incapaces de mostrar la més mínima expressió. Aquestes cares, no riuen, ni ploren.

Ja em permetreu aquesta petita provocació però és el meu humil homenatge en el Dia Internacional de la Dona. M’agraden les dones autèntiques i darrerament, també a Sant Cugat, només veig cares estirades.

Noies, què estem fent? Les xineses es van mutilar els peus cercant un ideal de bellesa. Doncs ara nosaltres, ens estem mutilant el cos per convertir-lo en quelcom més postís i menys expressiu que els ninots de cera. No som “mamachichos”!

Us recomano que veieu “Il corpo delle done” un reportatge que demostra que les dones autèntiques estan desapareixent i estan sent substituïdes per la imatge d’una dona operada, voluptuosa i postissa. No ho sembla, però això, en el fons, és submissió.

Si cada operació de llavis, pits o estirament de col·lagen el dediquéssim a preparar-nos bé –com deia el mestre– seríem imparables!

Bon dia Internacional de la Dona.

Seguiu @vanesahernandez a Twitter.