Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El dia 25 de setembre de 1993 va ser un dels dies més importants de la meva vida. Amb la inauguració del Teatre-Auditori amb Històries de Sant Cugat havíem aconseguit després d’un munt de dificultats i traves inaugurar un equipament teatral per Sant Cugat, després d’anys d’escassetat, no pas artística, sinó d’infraestructures. La gent del teatre, de la dansa i de la música estaven segurs d’haver assolit una fita importantíssima que tindria continuïtat en la programació i en la gestió de l’espai. Dues-centes persones encapçalades per Fila Zero de La Unió havíem fet la gesta d’aixecar el teló del Teatre-Auditori per inaugurar l’escenari. El camí no havia estat un camí de roses. Des de la pròpia gestació del teatre dissenyat des d’un bon principi com un auditori, la gent de les arts escèniques de la ciutat havíem aconseguit modificar el disseny inicial per convertir-lo en un espai teatral i amb la promesa d’una sala B a sota de l’escenari principal.
El Joan Llamas (president de Fila Zero) i jo mateixa, que havia dirigit els darrers muntatges del grup de teatre de La Unió (ambdós proveníem de l’antiga Agrupació Teatral Maragall) vam liderar un projecte presentat a l’alcalde Aymerich i concebut com un gran homenatge al teatre local (el projecte incloïa la publicació del llibre S’aixeca el teló de J. Tortosa i l’exposició “Teló endins, teló enfora” comissariat pel C. Casas i J. Llamas al vestíbul del Teatre Auditori). Aymerich va estar molt receptiu i ens va donar carta blanca per la inauguració amb l’única condició de fer-hi participar el major nombre d’entitats locals. És així com personalment em vaig trobar amb un dels reptes professionals més complexos de la meva trajectòria: coordinar i dirigir dues-centes persones dalt d’un escenari. Esbart, Orquestra, Fila Zero i totes les corals del municipi.
L’eix central del projecte va ser la producció de l’espectacle Històries de Sant Cugat, un recull de tres obres curtes a l’entorn de la història local encarregades a Guillermo Ayesa, autor i director vinculat a Fila Zero, va escriure Passió i Glòria. Joan Tortosa, a partir del text original de l’avi Sagalés, va escriure una peça intimista, Les espardenyes del Roc, que emulava les tertúlies a l’espardenyeria del Roc Codó. I Ignasi Roda va fer la peça més coral, Balades de mercat on fent un símil entre la població i el “mercadillo” del dijous, parlava de l’arribada de “nouvinguts” a Sant Cugat. L’himne final de l’espectacle amb música seva i arranjaments de Toni Xuclà ha perdurat com l’himne de Sant Cugat.
Jo crec que tota l’experiència i l’emoció col·lectiva que va significar la inauguració d’aquest espai quedarà fixada per sempre més en la retina de tots els que vam tenir el privilegi de participar-hi. Un esperit que malauradament va quedar truncat després de la inauguració. La línia del Teatre-Auditori ha estat la programació dels espectacles vinguts del cap i casal, i ha quedat, en bona part, menystinguda la producció i l’exhibició que esperàvem la gent que havíem treballat en el teatre local.
Transcorreguts 20 anys, sense haver pogut vehicular la sala B que se’ns va prometre, el Teatre La Unió torna a ser la gran oportunitat que tenen les instàncies polítiques de vehicular un espai digne que doni cabuda a les produccions locals i que enllaci amb el somni per a les arts escèniques que va significar la inauguració d’aquest espai emblemàtic anomenat Teatre-Auditori.
El Joan Llamas (president de Fila Zero) i jo mateixa, que havia dirigit els darrers muntatges del grup de teatre de La Unió (ambdós proveníem de l’antiga Agrupació Teatral Maragall) vam liderar un projecte presentat a l’alcalde Aymerich i concebut com un gran homenatge al teatre local (el projecte incloïa la publicació del llibre S’aixeca el teló de J. Tortosa i l’exposició “Teló endins, teló enfora” comissariat pel C. Casas i J. Llamas al vestíbul del Teatre Auditori). Aymerich va estar molt receptiu i ens va donar carta blanca per la inauguració amb l’única condició de fer-hi participar el major nombre d’entitats locals. És així com personalment em vaig trobar amb un dels reptes professionals més complexos de la meva trajectòria: coordinar i dirigir dues-centes persones dalt d’un escenari. Esbart, Orquestra, Fila Zero i totes les corals del municipi.
L’eix central del projecte va ser la producció de l’espectacle Històries de Sant Cugat, un recull de tres obres curtes a l’entorn de la història local encarregades a Guillermo Ayesa, autor i director vinculat a Fila Zero, va escriure Passió i Glòria. Joan Tortosa, a partir del text original de l’avi Sagalés, va escriure una peça intimista, Les espardenyes del Roc, que emulava les tertúlies a l’espardenyeria del Roc Codó. I Ignasi Roda va fer la peça més coral, Balades de mercat on fent un símil entre la població i el “mercadillo” del dijous, parlava de l’arribada de “nouvinguts” a Sant Cugat. L’himne final de l’espectacle amb música seva i arranjaments de Toni Xuclà ha perdurat com l’himne de Sant Cugat.
Jo crec que tota l’experiència i l’emoció col·lectiva que va significar la inauguració d’aquest espai quedarà fixada per sempre més en la retina de tots els que vam tenir el privilegi de participar-hi. Un esperit que malauradament va quedar truncat després de la inauguració. La línia del Teatre-Auditori ha estat la programació dels espectacles vinguts del cap i casal, i ha quedat, en bona part, menystinguda la producció i l’exhibició que esperàvem la gent que havíem treballat en el teatre local.
Transcorreguts 20 anys, sense haver pogut vehicular la sala B que se’ns va prometre, el Teatre La Unió torna a ser la gran oportunitat que tenen les instàncies polítiques de vehicular un espai digne que doni cabuda a les produccions locals i que enllaci amb el somni per a les arts escèniques que va significar la inauguració d’aquest espai emblemàtic anomenat Teatre-Auditori.