És impossible deixar la pandèmia al marge. Des del confinament, o, més ben dit, gràcies al confinament, hem pogut observar del que és capaç l'ésser humà. De ser, a la vegada, el més humà i inhumà possible.
Ens hem amagat darrere els aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre per dissimular tota la immundícia que ha aparegut durant aquestes setmanes. Certament, els aplaudiments són més que merescuts i apunten vers un capteniment pel que fa a la sanitat pública, que tant de bo no sigui desat al bagul dels records així que ens comencem a veure les orelles.
Però, a la vegada, hem hagut de veure un seguit de capteniments que clamen al cel (i perdoneu l'expressió): absolutes i indissimulades manques de lleialtat institucional; exigències als altres que no ens hem aplicat a nosaltres mateixos; crítiques a qui els ha tocat bregar amb el més difícil sense cap mena de justificació; canvis d'opinió d'un dia per l'altre sense donar cap mena d'explicació; enllotament de la política i l'opinió pública amb actituds i declaracions que haurien de ser considerades un delicte; exigències de la fi del confinament per poder anar de vacances (a Mallorca, per exemple) i no pas perquè els qui l'han hagut de passar en barris i habitatges insalubres millorin la seva situació; intents de fer sinònims i de manera interessada i impúdica, confinament sanitari i llibertat; menyspreu insultant als ajuts econòmics, actuals i futurs, a les famílies que ho tenen més difícil per arribar a finals de mes. La llista podria ser molt més llarga, però la deixo aquí.
Com deia, hem vist de tot. Segons en què ens agafem, podem ser optimistes o pessimistes. Però la sensació que hi ha miserables que han tractat de treure petroli polític d'aquesta situació, no ens l'estalviarà ningú. Almenys a mi.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.