Necessitem més Arcadis al món

"La Janine em diu que la trobada què faré amb l'Arcadi sí que haurà de ser breu"

Falta un minut per les dotze del migdia del divendres 12 de febrer. Toco el timbre del número 18 del carrer on viu l'Arcadi, a Mira-sol (Sant Cugat). La casa de la família datada del 1927 que inicialment era d'estiueig, com moltes altres de l'entorn. Observo des de l'exterior el taronger que tenen el patí, amb un munt de taronges que fan molt de goig. Només en uns segons surt la Janine, la seva dona, a obrir-me. Li pregunto si em recorda i em respon que sí. Li ho pregunto perquè amb ella no ens veiem des d'un vespre de l'abril del 2015 quan també em va obrir la porta de casa seva; en aquella ocasió venia a recollir l'Arcadi per portar-lo en cotxe a un sopar tertúlia amb la meva colla d'amics. Amb aquells que vaig fer el llibre Polítics a la carta, recordeu? Aquella nit la Janine em va dir que no li tornés l'Arcadi massa tard perquè necessitava descansar, però l'Arcadi va afegir "fem el que hem de fer, sopem i parlem, no hi ha pressa Josep Maria!"

Ara recordem aquella conversa i, amb un mig somriure, la Janine em diu que la trobada què faré amb l'Arcadi sí que haurà de ser breu. Ja m'ho va advertir dies enrere quan li vaig telefonar per venir a veure'l.

Em demana que m'esperi al patí on hi ha una taula amb tres cadires. Dues juntes i una més separada. Aquesta tercera serà la meva. No passa ni un minut que l'Arcadi surt amb la mascareta, amb un somriure que intueixo per la seva mirada i amb un "Hola Josep Maria!" de benvinguda, de gràcies per venir. Camina a poc a poc. Està una mica més prim. Però és ell, la seva veu, el seu timbre, la seva mirada. Em dóna la mà sense dubtar-ho, amb una normalitat que avui podria sorprendre. És un senyal d'afecte.

Mentre em convida a prendre una cervesa i unes olives, observa la portada del llibre que porto entre les mans. És un obsequi, un exemplar de CONFINATS que li he dedicat. L'Arcadi és un dels cent autors d'aquest llibre solidari amb la Marató de TV3. Al seu article recorda la gent que mor de gana al món.

Llegeix amb atenció la dedicatòria i me l'agraeix amb les seves paraules i amb la seva expressió, i em felicita per la iniciativa d'haver recollit tantes mirades diverses del confinament. Està content d'haver-hi participat. M'assegura en diverses ocasions que se'l llegirà, sembla que li ve de gust fer-ho.

Li confesso que ell va ser una de les primeres persones que vaig conèixer en començar a exercir de periodista a Ràdio Sant Cugat el 1991. Va ser l'estiu de l'any següent, quan l'emissora, aleshores al carrer de Sant Jordi, acollia la roda de premsa de presentació d'una nova edició de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat, coneguda avui com a UniPau. En aquell acte informatiu hi participaven el desaparegut Frederic Roda, la Merce Cucurny i l'Arcadi. Aquell dia vaig constatar que aquest home d'aparença senzilla, era i és un savi amb majúscules.

Li explico coses per evitar que ell enraoni molt, tot i que l'Arcadi és xerraire de mena. De fet, dóna gust escoltar-lo. I acaba parlant més que jo. Li dic a la Janine que en aquests trenta anys li he demanat entrevistes, articles, etc, a l'Arcadi i que ell mai ha tingut un no. A ella no li sorprén el meu comentari, coneix molt bé al seu home. Ara, però, ja ha decidit no fer més col·laboracions.

Parlem de la premsa de proximitat, del paper clau que ha jugat en TOT Sant Cugat en aquesta ciutat, sense oblidar-se d'Els 4 Cantons, setmanari que després va passar a ser el Diari de Sant Cugat. L'Arcadi també hi va col·laborar un munt de vegades. Els dos coincidim a dir que som més de la lectura reposada del paper que d'internet, però també entenem que el món digital està a l'alça.

Em pregunta per mi, vol saber com em va com a regidor de Sant Cugat, quines àrees treballo. Breument li explico com han estat aquests prop de dos anys. Em felicita i em fa pujar els colors quan es refereix a la meva trajectòria periodística i de ciutat. He anat per saludar-lo, per fer-li saber que per mi ha estat un privilegi conéixer-lo, escoltar-lo, llegir-lo... i és ell qui acaba parlant de mi. Menja moltes olives, està clar que li agraden molt. Jo estic més per la cervesa. La Janine ens escolta i ens observa.

La veritat és que és l'Arcadi de sempre. Estic content de compartir aquesta estona amb ell i amb la Janine, com si res, com si en un parell de setmanes ens tornéssim a veure. M'explica que es posa unes adhesius de morfina i que va fent. Té una mica de dolor, però no es queixa. Unes analítiques van fer saltar les alarmes del seu estat de salut. Fins al punt, em detallen els dos, que una ambulància el va recollir a casa i el va conduir fins a la Mútua de Terrassa, però l'avançament de la seva malaltia, que no té marxa enrere, el va fer decidir demanar l'alta per passar el temps que li quedi.

Acompanyat de la seva dona, rebent alguns amics i gaudint dels llibres, del seu patí, de la seva pau.

M'explica amb sorpresa que la tornada de la Mútua a casa no va ser amb ambulància. "És clar, com em van donar l'alta...", diu amb ironia.

Hem superat els quinze minuts i mirant a la Janine anuncio que marxo perquè no el vull cansar. Abans però, amb prudència, li pregunto si ens podem fer una fotografia de la trobada. L'Arcadi, no només em diu que sí, que he fet bé de dir-ho, sinó que, a més, li diu a la seva dona que vagi a buscar el seu mòbil perquè ell també vol tenir una foto, una imatge d'aquesta estona compartida.

 
Josep Maria Vallès amb Arcadi Oliveres, a casa seva. Foto: Janine

Vallès amb l'Arcadi a casa seva.FOTO: Janine (dona Arcadi)

Agafa el llibre que li he regalat, es posa dret, se m'apropa i m'agafa del braç, jo també m'agafo a ell. La Janine ens fa unes quantes fotos amb el mòbil d'ella i amb el meu. Abans de marxar, parlem del seu arbre fruiter, em comenta que aviat les taronges estaran llestes. Em pregunta amablement si vull que la Janine m'acosti a algun lloc, però he vingut en cotxe i els hi agraeixo el gest. Ens mirem als ulls i li desitjo molta força. Hem estat plegats prop de vint minuts. Mai oblidaré aquesta darrera trobada.

Necessitem més Arcadis al món.

 
Comentaris

Destaquem