Necessitem unes olimpíades

Article d'opinió de Galofré analitzant la necessitat de la ciutadania d'estar optimistes

Passejar per Sant Cugat, o per qualsevol ciutat o poble de Catalunya ara mateix és un autèntic pols a l'estabilitat emocional. La situació és més que complicada, i tots aquests mesos d'incertesa han fet efecte en l'estat anímic de les persones, com no podia ser d'una altra manera.

Comerços amb la finestra baixada, el món de la restauració i l'oci nocturn tancats novament, infinitat de classes escolars confinades, competicions esportives aturades, degoteig constant d'empreses que apliquen ERTO/ERTE als seus treballadors, augment imparable d'infectats i morts per la COVID-19, i el que per mi és el pitjor de tot: el desànim de la societat que ja no creu que en un futur pròxim aquesta situació reverteixi.

Les passejades pel centre del poble s'han convertit en un mur de les lamentacions, on els coneguts es van aturant per lamentar-se de la situació que més els neguiteja. Per uns la feina que ha esdevingut una loteria, uns altres no dormen pensant que el Barça no guanya ni al Gratallops, d'altres lamenten com la flama del Procés sembla que s'hagi anat apagant lentament, i de fons el drama de la COVID-19 que colpeja a tots d'una forma o d'una altra cada dia. El denominador comú és la desil·lusió.

Com trobo a faltar l'època de les Olimpíades de Barcelona on tot el país es va carregar d'una energia i d'un optimisme que es contagiava amb els somriures. Tothom es veia capaç d'endegar qualsevol projecte perquè la societat se sentia guanyadora.

Malauradament el somriure s'ha esborrat i ha cedit el seu espai a la maleïda mascareta.

 
 
 
Comentaris

Destaquem