L'Optimisme com a eina

No penso anomenar ni una sola vegada el bitxo, estic farta d'ell o d'ella, no sé quin sexe li han posat al final i m'és indiferent, penso parlar de l'optimisme com a eina de supervivència.

Fa un mes que si poses la TV o les notícies sembla que el món s'acabi, ja sabem tots/es com està el panorama i crec que existeix una sobresaturació d'informació negativa. És cert que encara estem patint molt però precisament per aquesta raó s'hauria d'incidir en com l'ésser humà és capaç de tirar endavant en situacions crítiques: l'humor, l'optimisme, la col·laboració, l'empatia vers la resta són les eines que portem al nostre ADN mediterrani, és així, d'una tragèdia fem conya i d'un moment d'incertesa un acudit.

Un pot aixecar-se al matí i decidir si ens quedem a un racó fosc de la casa maleint la nostra sort o si obrim les finestres i deixem passar la llum, si pensem que és un dia insípid com l'anterior o si ja ha començat la primavera, si el bitxo acabarà amb nosaltres o nosaltres amb el bitxo. Són formes diferents d'encaixar la vida i la nostra salut ve determinada no només per la nostra genètica sinó també per la nostra actitud per afrontar els reptes. Els nervis i l'ansietat acceleren la respiració i el flux sanguini mentre que l'optimisme allibera endorfines curatives, no és religió, és ciència.

Fa molts anys vaig haver d'afrontar una època difícil, cada dia la meva parella i jo tiràvem endavant amb un somriure, quan tot va acabar vaig plorar per primera vegada desfent-me de la pressió d'aquells anys, prefereixo plorar una vegada i riure cent que a la inversa. El bitxo controla la meva manera de viure però no la meva vida.