Pancartes i llaços grocs

Llegeixo en el TOT que l’ANC repararà la pancarta de la façana de l’Ajuntament en la qual es demana llibertat per als “presos polítics”. Dies després ja està arreglada i penjada. La màxima institució local segueix, doncs, amb la intenció d’assumir un discurs de part i, per tant, deixar de representar el conjunt de santcugatencs i santcugatenques; els qui veuen amb simpatia el llaç groc i els qui no. El govern està legitimitat per portar a terme un determinat programa, ja que per això disposa d’una majoria, però no per arrabassar al conjunt de la ciutadania una institució que li pertany, encara que només sigui simbòlicament.

Avui la pancarta, amb el seu llaç groc, és el símbol d’un projecte nacional no inclusiu i, per tant, inviable. Un projecte basat en l’èpica de l’1-O, el qual han convertit en el big bang de la política catalana; en l’apel·lació constant a un mot tan inconsistent com el de poble, en lloc de dirigir-se a la ciutadania, concepte molt més democràtic; i, finalment, en la confrontació permanent, i a voltes d’alta intensitat, amb l’Estat espanyol, experiència que ha fracassat ara i en el passat.      

El processisme necessita apoderar-se de tot el marc simbòlic. No fos que per alguna escletxa entrés el neguit del dubte. No fos que la permanent fugida endavant encallés en el terreny de l’anàlisi política. Hom pot entendre-ho, ja ha passat prou temps com per haver elaborat algunes conclusions. Cal entendre, doncs, que hom pengi pancartes i/o llaços a la façana de casa (o a la solapa), però això no autoritza a fer-ho en la façana de l’ajuntament. Aquest ens pertany a tots i totes.

 
Comentaris

Destaquem