Panorama des del Turó

Assegut a la terrassa de casa contemplo el panorama aquest diumenge 16 de març de l'any 2020. Sant Llorenç del Munt i, a la dreta, el Montseny tanca la visió amb una nuvolada que rasca els cims sense tapar-los del tot, encara. Veig el campanar del Monestir i, fins i tot avui, la torre de Radio Nacional d'Espanya a Santa Perpetua de Mogoda.

A l'avet proper dues parelles de garses passen de branca en branca comunicant-se en el seu llenguatge agut fins que engeguen el vol aparentment sense sentit. Tot està igual que fa un mes però jo, que he parat de llegir el llibre que tinc obert, sé que això no és veritat i que tot, la vida personal i col·lectiva, les sortides al teatre, les reunions amb els familiars, els amics i els coneguts, la participació activa i enriquidora a la ràdio de la ciutat, està aturada.

Estic confinat. No m'agrada aquesta paraula. Queda't a casa, ens diuen des de l'ajuntament, des del govern de la Generalitat, des del Govern d'Espanya que ara diu que tothom ha de posar-se al darrere i obeir les seves instruccions. I jo em quedo a casa perquè penso que realment és l'única manera de lluitar contra aquest virus que està envaint tot el món i, encara en més motiu, perquè sóc una possible víctima perquè ja en tinc 80 de fets i celebrats.

Ara, a part de la televisió, de la ràdio, de la lectura, de l'ordinador amb milers de finestres que ofereixen de tot, he comprovat aquesta darrera setmana l'eficàcia i eficiència dels grups de WhatsApp que no paren d'enviar acudits escrits, consells per fer front al Coronavirus, vídeos suposadament divertits on aflora una creativitat a vegades increïble fins a l'extenuació sensorial.