Quan la política esdevé una lepra

Ja fa un mes de les eleccions municipals. Els seus resultats ens donen matèria per a la reflexió. A Sant Cugat es van presentar més candidatures que mai. Ni més ni menys que dotze!

D'antuvi no es pot negar el dret a ningú a presentar-se a unes eleccions municipals. Però s'ha d'exigir que qui ho faci aporti alguna cosa al debat polític i, sobretot, que obri noves perspectives de gestió municipal. Lamentablement, no es pot dir això de totes les candidatures.

N'hi ha hagut que, senzillament, s'han presentat per fer nosa i, sobretot, mal a d'altres. Candidatures sense suc ni bruc. Quan vaig recriminar al d'una que només aconseguirien fer mal a l'esquerra, em va negar el valor del concepte; curiosament el seu programa (sic) insistia en allò que més diferència esquerra i dreta. Altres anaven de cara a barraca, volien demostrar que han convertit la nova política en quelcom ràpidament envellit i en una llosa que no ens traurem de sobre fàcilment.

D'altres han aparegut només per recordar que la política municipal és vicaria de fites més importants i glorioses. Per recordar que la gestió prosaica de la quotidianitat no exigeix ni programa d'actuació ni una candidatura d'homes i dones disposats a arremangar-se pel dia a dia.

I, finalment, hi ha qui ens ha ensenyat i no només aquí, que l'ampliació de la base social de determinat projecte polític no implica convèncer els qui no ho veuen clar, sinó per incorporar arribistes i oportunistes de tota mena a les seves llistes.

Que lluny estem del partit que volia Gramsci! Del partit entès com a intel·lectual col·lectiu: un conjunt de persones que reflexionen sobre la realitat que els ha tocat viure i ens presenten propostes per canviar-la.