Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Fa uns dies, quan vaig veure que em tocava publicar el dia de la Diada Nacional de Catalunya vaig pensar que tenia una sort immensa. Em vaig alegrar molt, pensava que era una oportunitat única per fer un escrit reivindicatiu desde les meves idees.
Expressaria el meu descontent amb el fet de commemorar -no celebrar- una derrota, que reflectís la meva indignació amb els unionistes que critiquen que sigui una diada identitària i amb els guardians del guetto. Aquests que, a canvi d’engrunes, estan disposats a permetre que al seu poble se l’expoliï, i que d’humiliar-los es faci esport nacional. Un escrit dur i contundent fet desde l’estómac i que de fons sonessin Brams o Obrint Pas.
Ho vaig descartar després de tenir l’article enllestit, el vaig enviar a la paperera de reciclatge.
L’endemà vaig veure la llum, escriuria sobre com dimonis podria explicar-li, el dia de demà, al meu fill que al seu país es commemoren les derrotes. Pensava en les preguntes que em faria desde la seva ment, encara innocent, i com me’n podria sortir sense que el nano acabés pensant que som uns porucs amb síndrome d’Estocolm. També vaig descartar-ho perquè és un fet que vull evitar de moment. A veure si amb una mica de sort, quan em toqui respondre-li, ja no tinguem mentalitat de derrotats.
Després d'uns dies, vaig decidir fer un escrit optimista. Explicaria que, si mirem enrere i veiem quants érem els qui apostàvem decididament per arribar a Itaca fa 20 anys i ho comparem amb quants en som ara, les dades fan trempar. Hi afegiria declaracions del 1991 de Jordi Pujol i les compararia amb les del 2011; un recorregut desde “l’ara no toca” a les de fa uns dies on Pujol fa una crida per “estar preparats per una batalla forta, molt decidida, arriscada si cal”.
Aquesta temàtica sí que m’agradava, m’hi sentía còmode escribint de manera optimista sobre el futur del meu país. Intentaria descriure que no som conscients que estem immersos en un viatge que ja no té volta enrera. Que a cada atac que rebem, en comptes d’ajupir el cap com fa un temps, ara traiem el pit més enfora encara i alcem el cap per replicar. Que ja no apartem la mirada o rebutgem el debat. Sonava Llach de fons...
Massa optimista. També vaig estripar el foli.. tanta il.lusió que em feia escriure per la Diada i ara no sabia com sortir-me’n. S’havia convertit en una obsessió i la pressió no em deixava teclejar amb l’alegria habitual.
I si feia un recull de frases cèlebres? Es clar! Des del “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”, del president Companys, al “Catalunya ha estat la nació més gran del món” del mític discurs de Pau Casals a les Nacions Unides… i mentre escric escolto al Pep que proclama: “Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora.. no hi ha retrets, no hi ha excuses, i ens posem a pencar… som un país imparable!” Collons! La quadratura del cercle!
Però quan ja estava a punt d’enviar-li a la Laura m’hi vaig fer enrere, era massa fàcil i suposava que esperaven un escrit més imaginatiu…
Bona Diada!
Segueix el Jordi al twitter: @jordimusoy
Expressaria el meu descontent amb el fet de commemorar -no celebrar- una derrota, que reflectís la meva indignació amb els unionistes que critiquen que sigui una diada identitària i amb els guardians del guetto. Aquests que, a canvi d’engrunes, estan disposats a permetre que al seu poble se l’expoliï, i que d’humiliar-los es faci esport nacional. Un escrit dur i contundent fet desde l’estómac i que de fons sonessin Brams o Obrint Pas.
Ho vaig descartar després de tenir l’article enllestit, el vaig enviar a la paperera de reciclatge.
L’endemà vaig veure la llum, escriuria sobre com dimonis podria explicar-li, el dia de demà, al meu fill que al seu país es commemoren les derrotes. Pensava en les preguntes que em faria desde la seva ment, encara innocent, i com me’n podria sortir sense que el nano acabés pensant que som uns porucs amb síndrome d’Estocolm. També vaig descartar-ho perquè és un fet que vull evitar de moment. A veure si amb una mica de sort, quan em toqui respondre-li, ja no tinguem mentalitat de derrotats.
Després d'uns dies, vaig decidir fer un escrit optimista. Explicaria que, si mirem enrere i veiem quants érem els qui apostàvem decididament per arribar a Itaca fa 20 anys i ho comparem amb quants en som ara, les dades fan trempar. Hi afegiria declaracions del 1991 de Jordi Pujol i les compararia amb les del 2011; un recorregut desde “l’ara no toca” a les de fa uns dies on Pujol fa una crida per “estar preparats per una batalla forta, molt decidida, arriscada si cal”.
Aquesta temàtica sí que m’agradava, m’hi sentía còmode escribint de manera optimista sobre el futur del meu país. Intentaria descriure que no som conscients que estem immersos en un viatge que ja no té volta enrera. Que a cada atac que rebem, en comptes d’ajupir el cap com fa un temps, ara traiem el pit més enfora encara i alcem el cap per replicar. Que ja no apartem la mirada o rebutgem el debat. Sonava Llach de fons...
Massa optimista. També vaig estripar el foli.. tanta il.lusió que em feia escriure per la Diada i ara no sabia com sortir-me’n. S’havia convertit en una obsessió i la pressió no em deixava teclejar amb l’alegria habitual.
I si feia un recull de frases cèlebres? Es clar! Des del “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”, del president Companys, al “Catalunya ha estat la nació més gran del món” del mític discurs de Pau Casals a les Nacions Unides… i mentre escric escolto al Pep que proclama: “Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora.. no hi ha retrets, no hi ha excuses, i ens posem a pencar… som un país imparable!” Collons! La quadratura del cercle!
Però quan ja estava a punt d’enviar-li a la Laura m’hi vaig fer enrere, era massa fàcil i suposava que esperaven un escrit més imaginatiu…
Bona Diada!
Segueix el Jordi al twitter: @jordimusoy