Reflexions víriques

Quan acabi aquesta pandèmia, antropòlegs, psicòlegs i sociòlegs es fregaran les mans analitzant el nostre capteniment. El coronavirus està posant al descobert totes les virtuts i misèries humanes. Permeteu-me que, ara i aquí, només em refereixi a algunes misèries (rareses, potser).

Hi ha qui, des de la política, ha criticat el govern central per inactivitat i manca de reflexos; mentre els seus col·legues, posem que parlo d'una comunitat autònoma, deien a qui volia escoltar-los que no suspendrien determinades manifestacions massives, perquè la gent ja tenia previst el viatge (sic).

Hi ha qui, també des de la política, aquest cop governamental, demanava incomunicar el país, sense que encara no hagi entès gaire bé què vol dir això; mentrestant, un fotimer de famílies viatjaven cap a la seva segona residència per expandir el virus. Malgrat que l'associació de micromunicipis havia advertit del perill per a la seva població. Mentre escric això, des de l'Ajuntament de Barcelona s'avisa que no es torni a repetir aquest cap de setmana. Seguiran havent-hi irresponsables?

Hi ha qui, des de la millor bona fe, veu en aquesta experiència una lliçó per capgirar el nostre model de vida, vers un molt menys depredador. Però ja hi ha qui aprofita l'avinentesa per fer l'agost cinc mesos abans. Només cal veure la televisió, per exemple.

Hi ha qui, també des de la millor bona fe, aprofita per passar comptes amb la monarquia, esperant matar dos ocells d'un tret. És una manera com una altra, gens criticable d'altra banda, de canalitzar la mala llet que ens produeix no poder sortir de casa.

Però a mi el que realment em neguiteja, veient l'eficàcia dels xinesos en tota aquesta qüestió, és pensar que, davant els grans reptes que té la humanitat, i en tenim uns quants, sigui l'autoritarisme qui pugui garantir les sortides més ràpides i eficaces. Com he dit, reflexions víriques.