Sempre esperant

""Esperant Godot es va representar al TA aquest diumenge passat amb un teatre gairebé plé i molts aplaudiments", explica Jener

Samuel Beckett, irlandès, escriu "Esperant Godot" en francès quan vivia a França i estrena a París l'any 1952 una obra que el faria famós arreu del món. Era la postguerra en plena efervescència de l'existencialisme de Sartre i companyia. La Segona Guerra Mundial que havia començat amb els eterns rivals, França i Alemanya, havia acabat amb milions de morts. Dalt de l'escenari dos personatges, Vladimir i Estragó, que arriben a un lloc sense nom on hi ha un arbre solitari i una pedra per poder seure amb una única intenció, esperar a Godot que va anunciar la seva arribada al capvespre.

Un nom que delata un ésser superior és a dir: Déu? "El lloc és el contingut i el contingut és el lloc", era una de les frases de Beckett. La vida no té sentit, l'existència, no té futur perquè tots sabem que naixem per morir i, en el camí passen coses que ningú coneix d'antuvi i per molt que t'escarrassis per crear un espai, un camí, uns objectius, les coses poden anar molt diferent del que pretenies, si és que creies saber alguna cosa. Pesimisme absolut sobre l'ésser humà i aquest món que es confirma amb la presència de dos personatges més, Pozzo i Lucky, l'amo i l'esclau (si traduïm el nom seria Afortunat), que mostren en les seves dues aparicions que tot i els canvis substancials, un es queda cec i l'altre mut, les coses no varien en la seva essència. Aquesta nova versió dirigida intel·ligentment per Ferran Utzet i interpretada magistralment per Nao Albet, Pol López, Aitor Galisteo-Roche, Blai Juanet Sanagustín i el nen Eric Seijo es va representar al TA aquest diumenge passat amb un teatre gairebé plé i molts aplaudiments. Som uns derrotistes.

 
Comentaris

Destaquem