Servir, a qui?

Però no es tracta ara del seu significat, sinó tenir ben clar a qui s’ha de servir. Els dos candidats socialistes, a qui servien? A la ciutadania? Als seus votants? Als mateixos valors compartits? A sí mateixos? I l’entrenador del Reial Madrid, a qui serveix, als valors del seu equip? Al seu ego? A la consecució de la victòria sigui com sigui? Sóc del Barça i que no se’m mal interpreti, però no us sembla que en Pep ho té prou clar? El cap d’un partit polític, es deu al seu partit? Als ciutadans, als seus votants, a la defensa dels valors del partit que representa, al seu propi interès? ha de servir als ajustos pressupostaris comptables, als drets socials? Un cap de premsa d’una empresa o d’un ajuntament, ha de servir al seu cap, a qui el nomena? A l’interès de la seva entitat, al seu credo o missió? Els dirigents de la banca a qui han de servir, a la seva butxaca? als seus clients? a la societat on estan immersos? A aconseguir per qualsevol mitjà benefici? Com diu l’Evangeli no es pot servir a dos amos alhora, si serveixes a un, avorreixes l’altre. És tant difícil, per qui no porta ben arrelat el seu sentit del deure, que decideixen servir alhora contradictòries i interessades opcions.

També a Jesús, el diable el va temptar. S’hauria de tenir molt clar, quan s’exerceix un càrrec al servei de la comunitat, que s’ha de servir amb responsabilitat i fidelitat al mandat pel qual s’ha estat nomenat sense cap altre servitud. Quan es nega el diàleg no es va a la busca del consens; quan no es consideren ni s’escolten les raons dels altres, sigui per un senzill ciutadà, per un polític, un funcionari o per un religiós, s’està servint el contrari del que s’ha de servir. No es pot servir a dos amos alhora. El que pot semblar complex, amb responsabilitat, seny i sentit comú es ben senzill d’entendre i d’exercir.