El silenci dels que no poden cridar

És molt trist passejar pels nostres carrers sense poder contemplar els somriures, els crits dels nens, els llavis pintats de vermell, el seu dolç moviment acompanyat d'una paraula.... però és molt més trist veure les mirades de qui no s'atreveix a dir què l'amoïna, quins són els seus malsons, quines les seves preocupacions.

Els carrets de la compra cada vegada pesen menys i això és fruit d'una pèssima gestió dels ERTOs, sé que al meu barri hi ha veïns/es que ho estan passant malament, molt malament, el dia d'avui pràcticament ningú pot resistir un, dos o fins i tot tres mesos sense ingressar un sou. Vivim al dia, i la nòmina, qui tenia la sort de tindre-la, no arribava aleshores per pagar les despeses i ara sense líquid, bordegem el llindar de la pobresa. Trist però real, tan real com que veurem els seus efectes en els pròxims mesos, si no abans.

Espero de tot cor, poder tornar a veure aviat les expressions dels meus familiars, amics, veïns, però sobretot desitjo que els seus frigorífics estiguin plens de viandes, comprades a les botigues dels seus carrers i que sense luxes però amb les necessitats cobertes, puguin tirar endavant. Una cosa tan senzilla, tan corrent i que ara s'ha tornat tan extraordinària....

El meu escalf a qui no dorm, a qui se li ha esborrat el somriure de cop, espero que aquells que manen facin el que els hi toca per desencallar els pagaments, perquè a cap de nosaltres ens deixen de descomptar de les nòmines les carregues a la Seguretat Social, ni es demoren en cobrar-les tres mesos. No es tracta de colors polítics, es tracta d'entendre que la gent menja, dorm i paga lloguers o hipoteques.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.