Somni d'una nit d'estiu

Estava assegut en un banc d'un parc d'alguna ciutat i van venir a seure una parella de persones grans. Després de les salutacions fredes i distants vam entrar en un diàleg que em va resultar molt aclaridor. Des que la seva població va ser reconeguda com a Ciutat amiga de la gent gran, les persones com ells havien passat a ser escoltades i respectades per a moltes de les decisions que es prenien. Al Consell de la Gent Gran havien dit que "tot el que ens va bé a nosaltres, també va bé als infants, als joves i als adults, però aquesta regla de tres no funciona al revés: no tot el que va bé als infants, als joves i als adults, va bé per a les persones grans".

Per això, cada barri tenia el seu Casal públic de gent gran, amb un tècnic de l'Ajuntament com a animador i amb cogestió, entre l'Ajuntament i els socis i cada barri tenia una petita Residència pública per a gent gran, de 25-30 places, i cada residència tenia també un Centre de dia. Em van dir que sempre havien de pagar, perquè allò que és gratis no es valora, però unes quantitats molt discretes, assequibles per a tothom.

El que més em va sorprendre va ser una campanya en què moltes persones grans van sortir amb esprais fosforescents i van assenyalar tots els punts perillosos de les voreres: rajoles trencades, forats sense tapar, escocells rebentats, terres lliscants, llambordes incòmodes, arrels dels arbres, etc. Així, a més d'alertar les persones (totes, no únicament les grans), van fer un bon servei a l'Ajuntament, que va mobilitzar les seves brigades municipals i en poc temps van desaparèixer tots els obstacles.

I més coses fantàstiques. Però quan em vaig despertar, seguia a Sant Cugat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.