Un pit-roig caigut

Amb aquesta cruesa descriu el salm 89 la dura tasca de viure. I afegeix una pregària plena de seny: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. La saviesa del cor ens fa mesurar què perdura i què és efímer, què val i què no val la pena.

És evident que moltes fatigues són inútils, que no perduren ni l’afany dels projectes ni l’afalac dels elogis. Els papers escrits van a la pols de l’oblit. Vivim en va? Un poema d’Emily Dickinson ens transporta al paisatge de les benaurances. Evoca la saviesa del cor en positiu: “Si puc impedir que un cor s’esquinci, no hauré viscut en va. Si alleujo el dolor d’una vida, o amoroseixo una pena o ajudo el pit-roig que havia caigut a tornar al seu niu, no hauré viscut en va”.

L’únic llegat que assegura l’eternitat és l’amor que hàgim sembrat. Ni que sigui un gest insignificant com recollir un moixó o tenir una atenció a l’afligit que no sap expressar-se: “Si puc impedir que un cor s’esquinci, no he viscut en va”. No passar de llarg de la feblesa de ningú i activar la delicadesa de l’esperit sense llagoteria ens farà conscients de no haver viscut en va.