Un teatre pel poble

Allà no hi havia "figures" ni "estrelles", tots érem obrers de la interpretació

Quan la Cristina Campmany ens va proposar la idea d'anar al cinema per a veure la filmació de l'obra La vida en un tren, que un any abans havíem interpretat a l'Auditori, em va semblar una idea genial.

Teníem dos motius per anar. Per un costat, veure des del seient tots plegats l'obra sencera i per l'altre, jutjar la nostra actuació. I sobretot, tornar-nos a trobar la gent que hi vam treballar.

Durant els dies dels assaigs a l'escola Pi d'en Xandri, havíem afermat llaços d'amistat entre els actors amateurs de Sant Cugat. Allà no hi havia "figures" ni "estrelles", tots érem obrers de la interpretació. S'hi va crear un clima d'afecte i companyonia força fort.

A part de la vàlua de l'obra, escrita per en Víctor Alexandre -ho vaig dir el dia de la presentació i ho torno a afirmar ara- que és un treball per a portar a les escoles i ensenyar com era la vida al nostre poble fa cent anys; hi ha l'aspecte de mesurar la salut de tot el teixit teatral que tenim actualment a Sant Cugat. La Taula d'Arts Escèniques dóna fe d'això.

Un cop al cinema, després de les salutacions i les abraçades, tothom va quedar clavat al seient absort en l'obra. No se sentia ni la respiració del públic-actor. Fins al final, després dels parlaments, que la gent present va esclatar en una ovació.

La vida en un tren va ser un esdeveniment important i la pel·lícula -magistralment filmada, on vam poder apreciar expressions que damunt l'escenari es perdien- un bon recordatori.

A la meva memòria encara estaven gravades les paraules dites en la presentació un any abans per l'Eduard Jener: "Un teatre del poble, per al poble".

 
Comentaris

Destaquem