La vida al centre

El feminisme del segle XXI ens parla de la necessitat de posar la vida i les cures al centre. Inevitablement, quan sento parlar d’això sorgeix una veueta que em diu: Sí, és així, necessitem dedicar-nos temps, a nosaltres, a la nostra família, a les nostres amistats, al nostre barri, etc.

Després de molts anys de treballar amb la canalla i tenir-ne la pròpia, entenc que els infants no són diferents de nosaltres. Els agrada sentir que formen part d’una tribu, amb la qual comparteixen moments molt enriquidors i tan importants com els que es viuen a l’aula fent català o matemàtiques.

Socialment, els coneixements curriculars pesen molt, tenen molt valor. I obviem que les capacitats i habilitats socials, de vegades, són determinants a l'hora d’establir-se laboralment. Curiosament són aprenentatges que s’adquireixen a casa, amb la família, amb les amistats, amb l’equip d’handbol, al pati de l’escola, amb els companys i companyes de l’entitat de què formem part i és mitjançant aquest intercanvi d’experiències, de sabers i coneixements que aprenem a conviure, a reconèixer i cuidar de l’altre.

Els horaris laborals eterns, les obligacions dels nostres infants vers els deures de l’escola, l’excés d’extraescolars, etc., tot plegat segresta el temps que tenim per conviure amb la nostra canalla, allunyant-nos de prioritzar i posar la vida al centre.

Els reptes són importants: reivindicar la corresponsabilitat d’aquestes tasques, sovint feminitzades, amb els homes; revalorar els aprenentatges que les famílies som capaces de transmetre a les nostres criatures sense necessitat de professionalitzar-les i/o externalitzar-les; reclamar l’espai i temps per sentir la vida al centre.