“En la dansa cal sumar; és un error eliminar el passat”
“Actualment, que tot és pessimista, anar a veure un espectacle de dansa és una cosa que tan sols passa en aquell instant precís; i crec que és important viure moments únics”
Com es presenta el nou director de la Compañía Nacional de Danza?
Sóc José Carlos Martínez, ballarí estrella de l’Òpera de París, nascut a Cartagena, i m’ha arribat el moment de deixar una mica de ballar i de preocupar-me de la resta de ballarins. De dirigir la Compañía Nacional de Danza i d’aportar el meu gra de sorra a la dansa d’Espanya.
Sembla ser que la CND viurà un canvi de rumb. Quina és la filosofia per la qual aposta?
No serà un gir, el que farem és anar ampliant possibilitats. Vull que seguim amb el que es feia abans a la Compañía Nacional, cap a aquella dansa contemporània amb base clàssica. És a dir, seguir el mateix camí que portava la companyia quan en Nacho Duato n’era el director, i alhora anirem ampliant. Anirem cap a una part més avantguardista, amb creacions, assumint riscos, amb coses d’avantguarda i, a la vegada, intentar anar obrint el repertori de la companyia perquè tinguin cabuda coses més neoclàssiques, fins i tot, alguna peça clàssica. Serà un treball més difícil per als ballarins, perquè hauran de ser més versàtils, però jo crec que és això el que ha de ser la CND del futur. Primer, perquè és la Compañía Nacional de Danza i, a més, perquè aquell conflicte que hi havia entre dansa clàssica i contemporània tendeix a desaparèixer; els coreògrafs s’inspiren uns dels altres, la fusió és molt important en moltes coreografies, i crec que a dia d’avui un ballarí és capaç de ballar-ho tot. És a dir, la Compañía Nacional de Danza ha de ser la imatge del que es fa avui dia en el camp de la dansa.
Ballarí, coreògraf i ara director artístic de la Compañía Nacional de Danza. Com es compaginen aquestes facetes?
És molt difícil. Quan vaig començar a fer coreografies, ja va ser molt difícil el fet de ser ballarí i coreògraf a la vegada. Ara, amb aquest nou treball de dirigir la Compañía Nacional de Danza, a banda de ser tot un repte, és una cosa molt important, i estic aprenent molt, alhora que vaig posant en pràctica tots els coneixements i experiències que he viscut anteriorment com a ballarí i coreògraf. Però, evidentment, no es pot fer tot a la vegada. Estic deixant de ballar: estic fent els meus últims espectacles a l’Òpera de París, on ballaré tres vegades al maig, però ja està.
Qüestió de prioritats?
Ja he anul·lat algun espectacle al desembre perquè teníem l’estrena amb la Compañía Nacional de Danza, i ara és la meva feina i el més important. A més, no em sembla gens correcte ser el director de la Compañía Nacional de Danza i no estar aquí. Llavors, és clar que la meva prioritat ara és la direcció de la companyia. I pel que fa al coreògraf, també està entre parèntesi. No he fet cap coreografia nova, ni faré res nou per ara. Pot ser que es torni a muntar en algun lloc alguna coreografia que hagi fet anteriorment, fins i tot a la CND, que ja ha ballat un duo que vaig crear. Vaja, podríem dir que utilitzo al José Carlos Martínez com a coreògraf quan li convé al director.
La ‘nova’ Compañía Nacional de Danza arriba a Catalunya i s’estrena a Sant Cugat. Què hi descobrirem?
No he volgut portar l’espectacle que vam fer a La Zarzuela, que vaig titular Work in progress, fa més d’un mes. Ara tenim una coreografia nova, que és la primera creació que s’ha fet per a la CND, que la vam estrenar fa 15 dies a Santander, és diu In transit d’Annabelle Lopez Ochoa, i, a banda de ser la nova imatge de la companyia, crec que és una coreografia molt impactant, en la qual ballen 17 ballarins i la coreògrafa ha utilitzat la personalitat de cadascun d’ells, cadascun d’ells, la qual cosa és un fet particular que tan sols té la CND i crec que cal fomentar-ho. Així doncs, anem per aquest camí de presentar coses noves.
Però la programació no acaba aquí...
També he programat Artifact II de Forsythe, perquè em sembla una peça més tradicional que utilitza sabatilles de punta, que feia temps que no es veien a la CND. I la tercera peça és Walking mad, de Johan Inger, amb un vocabulari completament contemporani, d’un coreògraf reconegut mundialment, però no aquí, i crec que una de les feines de la CND és donar a conèixer els grans creadors d’avui. Un programa eclèctic que sorprengui el públic.