“A casa sempre ens han ensenyat que has de dedicar temps als altres”
Aquest santcugatenc fa dues dècades que està vinculat a projectes sanitaris a l’Àfrica. Visita Sant Cugat quan pot, on fa “vida de turista”
Vam arribar un any després del genocidi i la situació estava molt malament. Hi havia molta gent a la presó, la població tenia por i estava trista, tot i que ens deien que la gent abans era molt alegre. Vam aconseguir passar amb humor i vam crear un districte de salut, on jo feia de metge clínic. El projecte encara continua.
Tot un repte.
De tot el districte, jo era l’únic metge del projecte. A l’hospital tenien un metge i una metgessa.
I donàveu l’abast?
Fèiem el que podíem! Quan jo em quedava de guàrdia a l’hospital, era l’únic metge en un edifici de 100 llits i havia de fer de tot: parts, traumes, operacions, pediatries...
Per què marxa de Ruanda?
Van matar tres cooperants espanyols que la nit abans havien estat sopant amb el nostre equip. Vam decidir retirar-nos i es va tancar el projecte. Al cap de sis mesos hi vam tornar per veure si es podia reanimar tot i vam seguir treballant amb guàrdia armada a la porta, però nosaltres teníem una filla petita i vam decidir que allò ja era massa. La situació de tensió era molt alta com per haver de viure una situació armada dins de casa. No hem tornat a Ruanda des d’aleshores.
I de Ruanda a Moçambic?
Després de fer un màster a Londres vam anar a Moçambic i vaig exercir com a epidemiòleg en un centre de recerca. La idea era preparar l’àrea per una vacuna de la malària, però no va funcionar a Tanzània i es va aturar. Ara estan provant una altra vacuna.
Com funcionava aquest projecte?
A través d’uns centres de recerca que es basen a seguir una població. Se’ls visita diversos cops l’any i es recullen dades sociodemogràfiques. Amb això tens una plataforma demogràfica perquè tens les cases amb GPS i totes les coordinades i pots investigar, seguir-los, saps on viuen, si han anat a l’hospital o no. Segueixes la població en diverses malalties, naixements, morts i migracions. Aquests centres són una xarxa d’Àfrica, Àsia i Oceania, treballen amb un cens i depenent de cada país, treballen una malaltia o una altra. Entre tots cooperem internacionalment i intercontinentalment.
I a Sud-àfrica?
Jo vaig anar dins d’aquesta xarxa com a investigador d’equip. Fem treball de camp i seguim poblacions del voltant d’Agincourt, al nord-oest de Sud-àfrica; 110.000 persones en 32 pobles rurals.
La sida és el principal problema sanitari de Sud-àfrica?
És el problema número u, la prevalença és molt alta. A la nostra àrea, el 20% de la població està infectada a partir dels 15 anys.
És un índex molt elevat!
El problema és que el govern anterior, el del president Mbeki, negava l’existència de la sida i la ministra de Salut deia que s’havia de tractar amb remolatxa i all! Aquesta política va costar 1,2 milions d’anys de vida perdudes: morien 500.000 persones l’any.
Al·lucinant!
Quan arriba el president Zuma posa tot en ordre, i el govern diu que el tractament s’ha de fer amb antiretrovirals. Això succeeix el 2006, i va ser la primera vegada que es va sentir oficialment a Sud-àfrica. Fins al 2010 era molt difícil aconseguir el tractament i a la llista d’espera la gent es moria. Ara fa dos anys que tots els centres de salut tenen tractament. Actualment s’ha reduït la mortalitat, però encara anem a poc a poc perquè la població té molta por. Hi ha molt estigma i la gent no vol saber que està infectada. S’està fent reeducació perquè la gent es testi.
A Sud-àfrica tothom té accés a la Sanitat Pública?
El sistema sanitari és públic, gratuït i l’utilitza el 90% de la població, també hi ha sanitat privada.
La cooperació té un impacte real?
Segons la meva experiència, n’hi ha que funcionen molt bé i d’altres que són un desastre. Diem: “En lloc de donar-los peix, ensenya’ls a pescar”, però oblidem de preguntar-los si els agrada el peix i que sigui la població que tirin endavant els projectes durant molts anys. El problema és que les ONG tenen diners per dos anys i han d’implementar-ho en aquest període, però després mantenir-ho és difícil. L’emergència l’atures en aquell moment, però si no és emergència i és cooperació al desenvolupament has de fer una visió a deu anys. Quan vas a fer cooperació ho fas per canviar el món i potser tindrà impacte en 10 famílies, però no canviaràs ni una regió, ni un país, i això s’ha d’entendre.
El seu pare és coordinador de Càritas Sant Cugat. Vostè marxa a Ruanda com a cooperant. Aquesta solidaritat ve de família?
Suposo que sí. A casa sempre ens han ensenyat que has de dedicar temps als altres. Hem tingut una formació cristiana profunda molt pràctica per ajudar els altres. Quan em pregunten per què vaig marxar la primera vegada a Àfrica dic que és el que la meva dona i jo vam entendre que era la nostra missió com a cristians. Ho pots fer aquí, però jo ho volia fer des de petit, era la nostra opció de vida.
L’Ebola pot arribar a Sud-àfrica?
No crec que Sud-àfrica tingui més risc que qualsevol país europeu. No hi ha hagut cap cas, el Govern de Sud-àfrica ha anunciat la prohibició d’entrada a qualsevol ciutadà no sud-africà procedent de països considerats d’alt risc com Guinea, Libèria i Sierra Leone.
Què queda del somni de Mandela?
El país de l’arc de Sant Martí que tothom viu junt i és igualitari no és la situació d’avui en dia. Ho és a les zones urbanes, però en terrenys rurals continuen les zones de blancs i negres. Els negres benestants viuen a les zones de blancs, però encara hi ha àrees que no deixen entrar els negres. Hi ha negres que no van a determinats llocs perquè saben que no són benvinguts. La diferència de salaris és molt gran, però s’està creant una classe mitjana i mitjana-alta negra que creix; també hi ha blancs que perden oportunitats i que cauen en la pobresa. Si dius que has conegut una persona, la següent pregunta és la següent: és blanca o negra?
En tot aquest temps ha experimentat algun moment de risc?
No, no va ser fins que vam marxar de Ruanda que ens vam adonar del risc. A Moçambic vam passar tots moltes malàries, però estava controlada. A Sud-àfrica tenim comportaments per evitar el risc i amb adolescents hem de ser cursos amb la sida, els parlem de la malaltia des de ben petits.
Com està vivint el procés sobiranista que viu Catalunya?
Estem seguint molt de prop el procés cap a la independència de Catalunya a través de diaris, la ràdio, amics i família. Estem desitjant de tenir un estat. Estem registrats a l’ANC des dels seus inicis i esperem votar si hi ha referèndum el 9-N.
Opció de vida
El 1995 aquest epidemiòleg marxa amb la seva dona Montse i una filla petita a Ruanda, en un projecte de cooperació. Des d’aleshores fins ara, aquest expert ha liderat a Moçambic, on han nascut dos dels seus quatre fills, un projecte de control i seguiment de malalties. Des de l’any 2005, Gómez-Olivé exerceix com a cap de recerca de la Unitat d’Investigació d’Agincourt del Departament de Salut Pública de la Universtitat de Witwatersrand. Ell assegura “viure enmig del no res”, divideix la seva vida entre la seva feina i la família, alhora que alguna vegada s’ha trobat al pati de casa hienes, lleopards, lleons i, fins i tot, un elefant.