Aquelles festes de Nadal i Cap d'Any
La meva memòria es remunta als anys trenta, però d'aquells anys que en guardo més records són els de després de la guerra, que ja creixia i em transformava de mica en mica de vailet a bordegàs
En el dia de Nadal ens reuníem a la plaça de Barcelona després d'esmorzar, per anar a visitar els pessebres del veïnat, on ja sabíem que cada any els feien molt bonics, amb els rius d'aigua que hi corria, els pontets, les masies i el més important: els naixements. Cada casa s'esmerçava cada any a posar-hi alguna novetat, ja fos de noves figures del naixement o d'alguna d'altra del pessebre. Començàvem pel carrer de Sant Antoni, per Cal Xicu, Cal Cisteller, a la plaça el de Cal Tartraner, que el feien al voltant de la premsa del raïm, de Cal Sist i el que no deixàvem mai era el de Cal Quitèria.
Arribàvem quasi sempre tard a dinar amb la consegüent cridadissa, però aquell dia amb la flaire que feia la cuina, els crits, no els sentíem. No hi podia faltar la típica escudella de galets grossos que sols ens en cabia un de sol a la boca, seguia la carn d'olla en què no faltava de res. Però nosaltres el que més volíem eren les “cordes”, que no eren altra cosa que els budells del pollastre oberts, les potes molsudes, els pedrers (tot el que ara no s'acostuma a menjar) i sobretot la pilota, en què la mare hi tenia la mà trencada. Seguidament, sortia el rostit de pollastre amb prunes. A casa menjàvem el pollastre llavoner, o sia, que almenys tenia dos anys perquè els altres s'havien venut a la Rambla de Barcelona. Aquest pollastre l'havíem de matar tres o quatre dies abans per a poder-lo assaonar bé perquè s'entendrís, però què bo era -almenys, l'hi trobàvem-, perquè de pollastre sols se'n podia menjar, a part d'aquesta festa, per les Fires de les Forques i la de les Portadores. Per beure vi de la bóta del celler i si l'any havia estat bo, es destapava una Delapierre per als grans. Per a les postres, els típics torrons de Xixona, de massapà i de crema, i per als vailets (per acontentar-nos), una paperina de neules de Ca l'Alegret. Finalment, mentre els grans prenien el cafè barrejat amb l'anís, a nosaltres ens feien dir els versos que havíem après a l'escola, els més petits dalt d'una cadira. Així ens anava molt bé perquè al final sempre queia alguna moneda, sempre de color marró. Així els petits passàvem el dia de Nadal, els altres dies festius les celebracions no eren tan abundants, però el que més esperàvem era la diada de Reis.
La preparació d'aquesta festa durava uns dies abans, perquè s'havien de buscar les espardenyes més esparracades (això en aquell temps no costava gaire). El vespre anterior les posàvem al balcó amb la carta a dins de tot el que demanàvem, que era molt, al costat un cabasset amb civada i garrofes per als camells. L'endemà al matí no ens havia de despertar ningú, heu de pensar que de cavalcades de Reis en aquest poble no se'n feien ni en somnis. Trobàvem els regals al balcó i gairebé pocs dels que havíem demanat amb escreix. Unes espardenyes noves, una pilota de goma petiteta, uns mitjons i poca cosa més. A les cases en què hi havia noies, no hi faltava una “pepa” d'aquelles de cartró, un cabasset per anar a la compra i amb molta sort els utensilis per cosir o brodar.
Així anàvem creixent, a part d'anar a l'escola, fent feines de la casa, anar a portar el dinar als homes que treballaven al camp o a la vinya, ajudar a cuidar el bestiar que hi havia a l'eixida i si restava una estona, anàvem a jugar a la plaça de Barcelona amb els amiguets. Quan arribaven els dotze anys, la majoria deixàvem l'escola per ajudar-los a fer les feines del camp, però això ja restarà per a una altra història.