Cinquanta anys darrere el taulell de Cal Tubau
Una altra entrega de Retrats santcugatencs
“Jo em dic Rafela, però els d’abans encara em diuen Rafeleta”, m’aclareix abans de començar l’entrevista. Filla de pagesos, la Rafela va començar a treballar de molt joveneta a la cansaladeria de Cal Hermando. Un parell d’anys després va conèixer el seu marit, en Josep Tubau, d’ofici, carnisser. “No vaig tenir més remei que ser carnissera”. La carnisseria Tubau va començar a forjar-se en una petita paradeta del mercat. “Aleshores veníem molt poc, però ens ho passàvem molt bé. Amb la Maria Alegret fèiem xerinola i gaudíem del vermutet a Cal Garriga”. Més tard, juntament amb el seu marit, va obrir el local al carrer de la Torre i el negoci va començar a prosperar. “Va coincidir que van fer la urbanització de Sant Francesc. El poble va créixer i nosaltres també”. La Rafela va fer de carnissera durant 50 anys. Ara, als seus 87 anys –els farà aquest dissabte, 26 d’octubre–, diu que ja no pot fer grans coses, tot i que m’assegura que “si pogués, ho faria tot. Encara treballaria i encara manaria”. Ho diu amb la boca petita, però de manar, ha manat força, i li agrada. “A vegades encara m’hi passo i els dic: que teniu això tort o allò malament! Però no ho he de fer...”. Parla del Sant Cugat de la seva infància amb nostàlgia: “Era un poble molt bonic. Amb les meves amigues, que ara ja en queden poques, sempre ho diem. Vam tenir una bona joventut. I al ball teníem molt d’èxit!”. Tots els dijous, la Rafela encara es troba amb les seves amigues al restaurant L’Art. “Sempre que puc hi vaig. Quan hi sóc jo, totes s’esveren”. També em parla amb orgull dels seus tres fills, la Laura, la Josepa i el Jaume, i dels seus néts. “El Jaume va ser un nano molt trempat com jo, molt treballador. Va ser molt estimat i va deixar molt bon record al poble”