'Boicot i trabanqueta', la història explicada des de l'art

“Boicot i trabanqueta” és la nova proposta expositiva del Centre d'Art Maristany de Sant Cugat. Una exposició, comissariada per la santcugatenca Joana Llauradó, que s'inaugura aquest divendres, 13 de novembre, i que es podrà visitar fins al 31 de gener.

La inauguració començarà amb una cercavila des de la plaça d'Octavià fins al Centre d'Art Maristany a les 18.45 hores. Una cercavila en què es podrà veure el Gegant Menhir portat per la colla gegantera de Sant Cugat. Un cop al centre s'inaugurarà l'exposició a les 19.30 hores.

Joana Llauradó ha explicat al TOT Sant Cugat quina és la proposta.

Llauradó: "L'exposició vol reflectir aquestes escletxes que hi ha en el gran relat, i que ens ajuden a entendre la història"

D'on neix 'Boicot i trabanqueta'?

L'exposició parteix de fer-nos la pregunta “què és la història i com s'explica?”. De la història s'ha creat com un relat oficial, que és la història dels grans fets i dels grans homes. Però quan analitzes la gran història has de fer molts actes de fe, perquè els canvis històrics tenen un transcurs molt més dilatat en el temps del que s'explica. I, per altra banda, les relacions que hem de fer per entendre aquesta història, de vegades, es desvetllen com més complexes des d'aquesta visió reduccionista. Per mi, aquesta manera d'historiografia es desmunta, no serveix.

Davant d'aquesta concepció, què fa falta veure en la història?

Penso que la història té com molts estrats, i quan grates una mica arribes a una sèrie de fets que potser reflecteixen millor els fets històrics. Fets que, normalment estan més vinculats a la història personal, o a la microhistoria. A la història social al final.

Buscar-li una altra cara a la història, llavors.

La història, d'ençà que és una disciplina il·lustrada, requereix com un mètode que obliga a fer un tipus de treball generalista: necessita tenir unes fonts, recollir-les, i després interpretar-les. I aquesta interpretació molts cops la prenem com una veritat absoluta. Però el mateix pas del temps desmunta la mateixa història.

I el resultat és...

L'exposició en si, el que vol reflectir és aquests petits estrats, aquestes escletxes que hi ha en aquest gran relat que ens ajuden a entendre la història. I ho plantejo des de la pràctica artística, perquè jo sóc historiadora, i desvinculant la part acadèmica de la història tot traslladant-ho a la pràctica artística, t'alliberes de tot aquest mètode que t'obliga a fer aquesta lectura reduccionista, i et permet jugar amb la història. Entrar en aquestes escletxes, investigar i explicar aquests fets des d'una vessant més lliure, però no per això menys útil, a l'hora de generar coneixement.

Tot plegat, amb obres de cinc artistes. Què presenten?

Enric Farrés Duran amb la peça “Recent pintat” parla de com s'explica la història de l'art, i en aquest cas, l'art conceptual català dels anys seixanta. Rafel G. Bianchi amb “Debe haber algo que esconder” fa incidència en com, amb el pas del temps, el valor dels fets històrics canvia. Antoni Hervàs amb “Més que un club” reescriu la història de Catalunya en clau de ciència ficció. Lola Lasurt presenta dues peces. “Exercici de ritme” és un vídeo enregistrat amb càmera Super 8 del monument a Francesc Lairet que està a la plaça Goya, on reescriu el significat del monument. I amb “El gegant Manhir” parla de la història local.

També hi participa Adrian Shindler...

És un artista de pare alemany i de mare francesa, farà una performance i alhora queden fixes dues fotografies i un text que serveixen com a pròleg a la performance. Explica la seva història personal, treballant amb l'aigua i el pont com a elements de frontera. De com des de l'imperi romà les fronteres s'han construït, i com el riu traspassa tota frontera. És la història al revés. De com un passat que nosaltres estigmatitzem i categoritzem, es descategoritza quan entres en la història personal.

Una exposició sobre història, però molt contemporània.

No m'agrada entrar en aquests temes, però crec que aquesta exposició va molt bé pel moment històric actual. S'està escrivint una altra etapa, i és important veure com s'està escrivint, com s'explicarà, on et situes tu com individu, i com estaràs situat quan tu ja no hi siguis depèn de com s'esdevinguin els fets. És això, que la història tendeix a ser molt radical, i no ho és gens.

Com li arriba l'encàrrec de fer aquesta exposició?

Em van fer la proposta i la vaig acceptar encantada, no per fer una exposició, sinó per fer una exposició a Sant Cugat d'art contemporani de veritat. Crec que és una pena que Sant Cugat no estigui al mapa de l'art contemporani, i no ho entenc. Sant Cugat hauria de ser capdavantera. Em feia molta il·lusió poder fer una cosa així aquí. I també crec que és important, no que sigui jo, sinó el fet que se li hagi demanat a un comissari que organitzi una exposició. Crec que estaria molt bé que s'agafés aquesta dinàmica. És molt important. M'agradaria que servís una mica de precedent.

Per què 'Boicot i trabanqueta'?

Boicot és una paraula que podem associar fàcilment a la història. I trabanqueta és aquesta manera d'entrar en aquests temes des d'una perspectiva que s'escapa de l'oficial.

El punt fort de l'exposició?

És una exposició senzilla. El tema és senzill. És entrar en la història des d'un altre àmbit que no és la historiografia convencional, sinó que és des de la pràctica artística. A més, són poques peces, que es poden pair bé, i hi pots entrar a diferents nivells. Aquesta era la meva pretensió: ser una cosa senzilla que pogués arribar a tothom.