Esteve Polls: “El món del còmic, jo te’l podria dibuixar, però no te’l puc explicar”

‘The Lone Ranger’ és el mític personatge en què treballa des de fa quatre anys i que li ha merescut el reconeixement al Saló del Còmic de Barcelona

Cartell del film "El llanero solitario" Cartell del film "El llanero solitario"
El ‘museu’ del còmic Esteve Polls treballa envoltat de la seva passió. FOTO: Artur Ribera El ‘museu’ del còmic Esteve Polls treballa envoltat de la seva passió. FOTO: Artur Ribera
El ‘museu’ del còmic Esteve Polls treballa envoltat de la seva passió. FOTO: Artur Ribera El ‘museu’ del còmic Esteve Polls treballa envoltat de la seva passió. FOTO: Artur Ribera
Cartell del film "El llanero solitario" Cartell del film "El llanero solitario"
Cartell del film "El llanero solitario" Cartell del film "El llanero solitario"
Què el va portar a ser dibuixant?
Suposo que deu ser cosa de família. Vinc d’una família d’artistes. El meu pare és director de teatre; el meu germà, guionista de còmics; el meu cosí també es dedica a l’art... El per què vaig triar el còmic? Suposo que pel meu oncle, que dibuixava còmics fa molts d’anys, i jo sempre estava al seu costat, mirant-lo. Fins que un dia m’hi vaig posar, i aquí estic. El primer còmic el vaig fer als 15 anys, i ara en faré 63!

Si li demano que es presenti, com ho farà?
Sóc un dibuixant, que visc al meu poble, Sant Cugat, on vaig venir el 1974. Em considero un dibuixant que ha fet la seva trajectòria, llastimosament, fora del nostre país. No sé què passa, però se’ns valora més a l’estranger que no pas aquí. I ja no parlo d’Espanya, sinó de Catalunya. De moment, continuo treballant per als Estats Units, que és d’on m’arriba la feina.

És un mal molt nostre no reconèixer els propis artistes?
Aquest país és diferent. Els dibuixants d’Estats Units dibuixen i treballen per al seu país. Aquí no. Jo personalment he treballat sempre fora del nostre país perquè aquí no hi havia possibilitats. I no és que nosaltres no volguéssim, sinó que les editorials no ofereixen la possibilitat. Els surt més econòmic que els enviïn material de fora, perquè l’única despesa és el traductor, el paper i imprimir; si ens donessin la possibilitat de treballar nosaltres aquí, haurien de pagar un dibuixant, un guionista, un traductor, paper i imprimir. I no és ara per la crisi! És que sempre ha passat exactament el mateix. És el problema que tenim en aquest país.

Amb tot, el darrer Saló del Còmic de Barcelona va reconèixer la seva feina com a dibuixant d’El Llanero Solitario...
És el millor que hi ha: quan veus gent que s’interessa per allò que tu fas. Aquest any, el Saló del Còmic ha estat una cosa completament diferent del que jo m’esperava. L’any passat em sembla que van anar-hi unes 100.000 persones, i aquest any n’han estat prop de 150.000. Aquí hi ha una cultura del còmic molt forta. A tothom li agrada el còmic. Això és el més curiós. Em vaig trobar molta gent al Saló del Còmic que volia parlar amb mi de com dibuixava, com funcionava... és una cultura del còmic brutal.

I ara arriba el reconeixement a casa, amb El Carrer del Còmic...
És un orgull. I he volgut posar-li per nom “Agraït al meu poble”, perquè suposo que surt de dintre. Serà molt especial amb il·lustradors i jo mateix dibuixaré al carrer de la Creu... i El Llanero Solitario cavalcarà literalment per Sant Cugat...

Què té el món del còmic que atreu tanta gent?
No ho sé. No t’ho sabria dir. Jo sóc dibuixant de còmic. Vaig començar en el món del còmic fa molts anys, des de petit. Em va agradar moltíssim i m’hi vaig aficionar. I suposo que als nanos d’avui en dia també els passa el mateix. Veure un còmic és com una pel·lícula però col·locada en pàgines. La gràcia és que tu pots anar resseguint la pel·lícula, vas llegint, passes la pàgina... no sé com explicar-ho... El món del còmic, jo te’l podria dibuixar, però no te’l puc explicar.

També s’ha dit que és cosa de ‘freakies’... però llavors, n’hi hauria molts!
Et podria dir que sí. Per una part sí, és de freakies: de bojos del còmic. Però vull diferenciar el que és el freak del còmic del freak del manga. El manga és una cosa totalment a part. A mi no m’agrada, però els respecto, com tots els tipus d’art. Però més aviat, jo considero freak, o fan, a aquells que són amants del manga. Jo em vaig trobar gent al mig del Saló del Còmic que et feia aturar i preguntar-te “de què va vestit aquest tio?”. Però, escolta, si els agrada, els agrada, i ja està bé que sigui així. La part del còmic realista no té tants freakies. Jo no he vist ningú vestit de Llanero....

Ara que parlem d’‘El Llanero Solitario’, fa quatre anys que el dibuixa, com va sorgir?
El Llanero Solitario jo l’havia llegit de petitet, amb 7 o 8 anys. I després dels anys, després d’haver treballat en vàries coses, em va arribar la proposta de Dynamic Force - Metro Goldwyn Mayer dels Estats Units. Jo ja havia col·laborat amb ells en altres coses que em demanaven, coses de western. I els devia agradar el meu estil... Em van enviar un correu electrònic demanant-me si m’interessaria fer The Lone Ranger... i vaig començar a fer el primer capítol, i ara ja en porto 68. El més curiós, per a mi, és que jo llegia El Llanero Solitario quan era petit, i ara el dibuixo.

Com s’organitza la feina treballant a distància?
Em passen el guió des dels Estats Units. Jo tinc molt bona relació amb els guionistes, un d’ells és Chuck Dixon, que també ha estat guionista de pel·lícules com Batman. Quan és genera aquest bon feeling, la feina és molt fàcil, perquè quan ell m’envia un guió, ja sap el que jo faré, i jo sé perfectament el que ell em diu. Mai hem tingut cap problema a l’hora d’entendre el que s’havia de fer.

Què li suposa a un aficionat al còmic dibuixar un dels personatges de la seva infantesa?
Per a mi és brutal. Fer una cosa que tu havies llegit de petit, i que ara la puguis dibuixar tu... és que és brutal.
I ara, a més, arriba a la gran pantalla la història...

Sembla que ara ja s’estrena, i a més, amb un personatge, Toro, que acompanya el Llanero Solitario, que és un dels actors que em considero fan: Johnny Depp... He pogut veure tràilers i part de la pel·lícula i s’assembla bastant al còmic. És una bona pel·lícula.

És fidel al que dibuixa?
El guió és diferent, però fidel al dibuix. Va vestit igual com jo el dibuixo. Per a mi és un orgull bestial, de veritat.

Una vida dedicada al còmic
Esteve Polls va néixer a Barcelona, fill d’una família d’artistes. Els seus primers còmics els va fer amb 15 anys, després d’haver passat anys veient el seu oncle dibuixar. Admet que la seva feina és una feina en equip. De fet, destaca que “jo no creo personatges sol, sempre tinc la tinta d’un guionista al costat”. Els primers que va fer van ser al costat del seu germà, guionista. Entre els dos van crear Macbeth, “jo, el dibuix, i ell, directament el personatge amb el guió”. Una feina que ocupa tota la seva vida. Des que s’aixeca al matí, ben d’hora, cap a les 6.30 hores i esmorza a casa, fins l’hora de dinar, i després, a seguir fins l’hora de sopar. “És el que sé fer, i el que m’agrada fer. Què més puc demanar?”.
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?