Esther Grau: “El tapís es revalora en l'àmbit internacional”

Esther Grau Quintana, filla de Josep Grau-Garriga (Sant Cugat 1929-Angers 2011), és la persona que està gestionant l’obra de l’artista, tant aquí com internacionalment i que fa les tasques de curadora en exposicions com la darrera al Centre Grau-Garriga d’Art tèxtil Contemporani, el primer d’aquest tipus al país.

L’Ajuntament ha renovat fa poques setmanes el conveni amb l’Associació Grau-Garriga per preservar el llegat de l’artista a la ciutat, i impulsar la projecció del centre en l'àmbit internacional. El conveni preveu la cessió temporal d’obres de l’artista, l’ús del seu nom pel centre i la implicació de l’Associació en la programació. L’Ajuntament assumeix la gestió, incloent-hi exposicions, manteniment i promoció d’artistes emergents. La col·laboració amb l’associació és altruista.

Més info: L'Ajuntament renova el conveni per continuar impulsant el Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil

Com valores aquest nou conveni i en què consisteix?

Consolida una col·laboració que ja porta uns anys, per tal d’aprofundir i engrandir la visibilitat de l’art tèxtil contemporani tant pel que fa a Grau-Garriga, com per exposar la d’altres d’artistes consagrats i la de més joves. Necessitaríem més espai, però en general estem contents de la línia engegada.

Fins al 19 d’octubre podem veure l’exposició actual: Lebenstrieb-Todestrieb. Teixits pulsionals.

És una mostra de quatre joves creadors de diversos llocs de l’estat i que treballen el tèxtil de maneres molt diferents, en aquest cas sobre la temàtica del cos. El títol són els termes que Freud utilitzava per referir-se a les pulsions de vida i de la mort, a les tendències personals que ens porten uns a moure'ns i a créixer i d’altres a un cert immobilisme. La convivència d’aquestes tendències deriva en processos personals. Les obres expressen aspectes d’aquestes tendències, a través del cos i de la ment. S’han fet visites guiades, tallers, han vingut grups d’artistes del tèxtil de l’estat, ha estat molt interessant.

Ja tenen a punt la nova exposició, en aquest cas sobre l’obra d’environaments de Grau-Garriga, comissariada per tu mateixa i per Carles Guerra.

És una exposició que mostra una de les facetes més completes i riques de Grau-Garriga, ja que incorpora en els environaments; la utilització d’un espai natural o arquitectònic per incloure un projecte artístic en el qual l’espectador és també participant, i això l’artista ho feia a través de pintura, dibuix, escultura i tapis. Podrem veure projectes, alguns elements, maquetes, moltes fotografies i pel·lícula. Grau-Garriga va fer més de 60 environaments al llarg de la seva vida, tenim dificultats per encabir-ho tot. Obrirem el 22 de novembre i durarà fins al mes de maig. La titulem: Josep Grau-Garriga. Tots els environaments del món.

"Per a Josep Grau-Garriga la relació amb l’espai, tant arquitectònic com natural, era fonamental"

Grau-Garriga va ser un artista pluridisciplinari; dibuix, pintura, gravat, tapís, escultura i environaments amb realitzacions arreu del món.

Sí, els seus environaments inclouen aspectes artístics, pedagògics, col·laboratius amb altres artistes; incorporen missatges socials, ecològics, reivindicatius de drets, etc. Cada muntatge era un diàleg a moltes parts, amb l’entorn on el realitzava, amb la gent del lloc, amb interessats en l’art… Per a ell la relació amb l’espai, tant arquitectònic com natural, era fonamental al llarg de la seva carrera. Comença amb les pintures murals i vitralls i ho va traslladant als diversos àmbits creatius.

Destaquen alguns que l'impactessin

El de Montmajour, Arles, el 1976 en una antiga abadia romànica, el de la plaça de Sant Jaume a finals dels setanta per l’Onze de Setembre, a Vermont als Estats Units, en unes pistes d’esquí on es dirimia com fer conviure l’entorn ecològic amb els avenços socioeconòmics. També al claustre del Monestir l’any 1985 i el 2004, a Angers l’any 89, inaugurant els dos-cents anys de la Revolució Francesa i de la declaració dels Drets de l’home.

Amb la mort de l’artista i una obra molt prolífica repartida entre Barcelona i França, els dos llocs on va viure a banda de Sant Cugat, decideixes tenir-ne cura i vetllar perquè sigui present en espais com el MACBA o a fires internacionals com Basilea i Sidney. Com es percep avui Grau-Garriga?

Per una banda, hi ha un clar i creixent reconeixement de la seva obra i, per altra banda, en un moment en què el tèxtil es revalora molt, la seva obra adquireix consideració i consistència, no només com a pioner i renovador del tapís, sinó com a innovador d’una contemporaneïtat indiscutible.

"Per Grau-Garriga el tèxtil forma part de la seva producció"

L’interès pel tèxtil sembla que va creixent, amb artistes consagrats i de joves que experimenten. Fa poc la Fundació Tàpies ha exposat Marta Palau que va ser alumna seva i va destacar a Mèxic, una mostra molt visitada. El tèxtil té vida pròpia?

Per alguns artistes sí, per Grau-Garriga el tèxtil forma part de la seva producció. Ell va utilitzar la tècnica, els mitjans i els suports diversos, perquè a ell el que l’interessava és sobretot el concepte, no tant el medi.

A molts visitants els agradaria, encara que fos una mostra petita, trobar un espai permanent al Centre amb obra seva i veure obra pictòrica.

Tenen raó i seria ideal i ens agradaria molt, però el problema és l’espai, és insuficient per poder-ho fer tot i bé. L’obra de Grau-Garriga és tan prolífica i diversa que es necessitaria més espai, va ser un treballador incansable. Ho hem pogut veure en el darrer llibre que s’ha editat sobre la pintura religiosa mural, sobretot a la seva primera etapa. A vint-i-pocs anys ja pintava murals a les esglésies com a Sant Cugat, l’ermita de Sant Crist de Llaceres. Ens agradaria fer una exposició de pintura ben aviat.

"Que es museïtzi l’espai de la Casa Aymat seria una manera de recordar una època i de mantenir la memòria de l’Escola Catalana"

Galeristes com Josep Canals, l’exalcalde Aymerich, primer aprenent de l’Escola Catalana de Tapís, demanen que es museïtzi l’espai de la Casa Aymat on va començar tot.

Seria una manera de recordar una època i de mantenir la memòria de l’Escola Catalana que va ser tan important per Sant Cugat i per l’art del país.

Can Quitèria té un problema d’espai i alçada per exposar grans tapissos. Amb el temps es podria resoldre complementant-lo amb un altre espai?

Estaria bé traslladar-lo en un lloc amb espai i dimensions adequades a les obres, però és el que tenim i és molt digne i permet fer bones exposicions. Ara l'important seria promocionar-lo tant aquí com a fora.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.