Jordi Casanovas, dramaturg: "El repte ha estat convertir Aïda en una peça familiar"

El dramaturg i director Jordi Casanovas parla de La Jove Aïda, una relectura contemporània de l’òpera de Verdi que combina llenguatges escènics, videojocs i òpera per apropar el gènere al públic jove. L’obra es presenta en primícia a Sant Cugat aquest diumenge a les 18:00 al Teatre-Auditori Emma Vilarasau, en el marc d’una residència artística en aquest escenari.

A La Jove Aïda els videojocs hi tenen un paper molt present. Aquest tema ja ha aparegut altres vegades al llarg de la seva carrera.

Sí, hem jugat amb el tema dels videojocs sobretot per la manera com es configuren les seves escenografies. Molts videojocs tenen una construcció visual molt semblant a les escenografies de Josep Mestres Cabanes, amb perspectives molt potents i punts de fuga molt marcats.

Com que l’encàrrec era fer una reescriptura d’Aïda i la posada en escena més emblemàtica del Liceu és precisament la de Mestres Cabanes, de seguida vaig associar aquests dos mons. Això ens permetia jugar molt amb la imatge visual i amb el treball d’Onionlab, que aporta el vídeo, el disseny de llums LED i tota la part visual perquè l’espectador entri dins d’aquest món.

Per tant, la idea és entrar dins un món virtual?
Exacte. Volíem jugar amb el concepte d’“entrem dins del món”, com si les escenografies de Mestres Cabanes fossin un món virtual, un món de videojoc. Ens vam preguntar què passaria si una dissenyadora de videojocs pogués convertir Aïda en un món virtual on es pot jugar.

Els videojocs i la cultura digital han estat presents en altres projectes seus...
Sí, en més d’una obra apareix aquest tema. Considero que els videojocs també són una manera de fer cultura, i poden ser alta cultura. Hi ha videojocs amb una capacitat creativa i artística molt potent. Combinar-los amb un art tan prestigiós com l’òpera em semblava molt interessant.

La posada en escena que veurem a Sant Cugat està inspirada en Mestres Cabanes?
Inspirada, però és una relectura completament nova. Els dissenys són d’Onionlab, que treballen molt amb instal·lacions visuals. Els vídeos són molt potents i atractius, i configuren l’escenografia de cada escena amb una vivesa i una potència molt interessant.

Per què Aïda de Verdi?
Va ser una proposta del Liceu. Aïda és l’òpera que més vegades s’ha fet al Liceu, i el repte era convertir-la en una peça familiar, per a tots els públics, especialment per al públic jove. És una òpera molt tràgica i dramàtica, així que el repte era complex.

I com ho heu fet?
Hem creat el personatge de l’Aina, que entra dins del joc i dins de l’òpera per intentar desmuntar-la i evitar el final tràgic. Però no necessàriament té èxit en aquest viatge. Això ens permet desgranar les eines dramatúrgiques de l’Aida original i fer-les una mica més divertides, un puntet menys dramàtiques, però alhora jugar molt els moments dramàtics sense impactar massa un públic que pogués patir-ho.

S’ha tingut en compte la vulnerabilitat del públic familiar...
Sí, totalment. En aquest cas tenim una òpera que és, clarament, una tragèdia molt potent i el repte era presentar aquest drama sense banalitzar-la, però a la vegada que fos divertida i que no fos feixuga.  La intenció no és fer plorar els nens, sinó que s’ho passin bé i que hi reflexionin.

Sant Cugat acull la preestrena de l’espectacle...
Sí, tenim la sort d'estar fent la residència aquí i diumenge és la primera funció. Esperem rebre un feedback positiu per part dels espectadors de Sant Cugat. 

Després iniciarà gira...
Sí. Després de Sant Cugat anirem a Tarragona, a la tardor arribarà al Liceu i també passarà per Cornellà, Girona, Figueres i algunes poblacions més.

També heu assajat a Rubí...
Sí, vam fer tres setmanes a Rubí, sobretot per treballar la part interpretativa i musical. I la residència tècnica, amb la incorporació del vídeo i la llum definitius, l'estem fent aquí a Sant Cugat.

Havia vingut abans al Teatre-Auditori Emma Vilarasau Sant Cugat?
Hi havia vingut amb altres obres, però fer una residència aquí és el primer cop. Ens hi sentim molt còmodes i estem gaudint molt.

Quin record té de la seva estada aquí?
Tinc diversos records. S'hi va estrenar l'obra La dansa de la venjança, dirigida pel Pere Riera, i es va fer dins la caixa escènica amb el públic a dues bandes i també va col·laborar molt el Teatre-Auditori amb Vilafranca, una de les obres més importants de la meva carrera.

Tornant a l'obra que es representa aquest diumenge, és la primera col·laboració entre el Gran Teatre del Liceu i la Fundació Òpera Catalunya?
Sí, exacte. Em consta que és una primera col·laboració per aconseguir que el Petit Liceu, és a dir, les òperes pensades per a un públic familiar, girin per tot Catalunya. Feia molt de temps que no giraven, que només es veien al Liceu. Per tant, ja és un èxit que puguem estar aquí a Sant Cugat, que la setmana que ve estiguem a Tarragona i que a la tardor girem per molts més llocs a Catalunya. I sí, em sembla una conquesta bonica i em sembla molt bé que hagin pogut fer aquesta aliança, el Liceu i la Fundació Òpera Catalunya, per fer possible aquesta gira.

I en aquest espectacle hi haurà referències al món dels videojocs...
La solució dramatúrgica busca mostrar les semblances entre la dramatúrgia de l'òpera i dels videojocs. Mentre que en dramatúrgia un personatge intenta convèncer un altre, en el cas del videojoc intenta vèncer-lo i disposa de diverses vides per aconseguir-ho. En alguna escena, la protagonista intenta convèncer algú i, cada vegada que no ho aconsegueix, perd una vida.

En una altra escena, que dramatúrgicament correspon a les situacions originals d’Aïda, ella intenta negociar amb les seves rivals, però a cada frase que es diu van perdent una barra de vida cadascuna. Això pot recordar jocs clàssics de batalla com Street Fighter o Mortal Kombat. Crec que visualment tant el públic més gran com el més jove hi trobarà molta gràcia, perquè permet entendre com les dramatúrgies dels videojocs també són semblants a les del teatre o l’òpera. Visualment, s’entén que, a vegades, una batalla dialèctica també és una batalla a cops de puny.

Li agradaria fer una altra obra inspirada en videojocs?
De moment no en tinc cap pensada, però per què no. Crec que és divertit. Crec que hem d'anar barrejant tots els llenguatges que puguem i aquesta ocasió era perfecta. Pensant en uns espectadors joves que habitualment juguen a videojocs, penso que és una oportunitat per no demonitzar-los, ja que és bastant infantil i estèril intentar dir que els videojocs són dolents. Em sembla demagògic. En canvi, fer tot el possible perquè tinguem més cultura a l'hora d'analitzar els videojocs em sembla fantàstic. Si posem un petit granet de sorra a què els nostres espectadors analitzin també els videojocs des d'un punt de vista dramatúrgic em sembla que serà un èxit.

Com convenceria una família reticent a les pantalles perquè vingui a veure l’espectacle?
Els diria que veuran un espectacle molt divertit i amè, amb cantants meravellosos i una orquestra de set músics que sona fabulosa. La composició de la Marian Márquez, a partir de l'Aïda de Verdi, i les composicions noves que ha fet són fantàstiques. Sortiran cantant les cançons. Serà una horeta molt divertida que els passarà volant i que, evidentment, no es veure la pantalla. És veure un espectacle en directe. Juguem amb la idea que és un món virtual, però tot és en directe i es pot compartir amb el públic assistent, un dels grans avantatges del directe.

Quins futurs projectes pot avançar?
Em tocarà uns mesos d’escriptura, amb projectes que encara s’han de definir.

Prefereix escriure o dirigir?
Són dos mons diferents i tenen avantatges diferents. Escriure et dona llibertat absoluta, però és un procés molt solitari. En canvi, el procés de direcció és un procés col·lectiu que val la pena combinar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.