Jordi Martínez: “Qui no es fa gran del tot té una llarga vida”
Martínez i Torras porten a l'escenari del Teatre-Auditori 'Rhum', de Joan Montanyès 'Monti'
Què descobrirem amb Rhum?
Martí Torras: Aquest espectacle és un homenatge al Monti. Vam decidir tirar endavant el projecte en què treballàvem amb ell quan va morir. Hem agafat el personatge que ell va crear i hem construït un espectacle al seu voltant. És un homenatge al Monti, a la seva carrera, i a tot el que va fer pel món del circ i dels pallassos.
A qui s’adreça l’espectacle?
Jordi Martínez: És un espectacle per a tots els públics, de la mateixa manera que aquesta era la filosofia del Monti. Pensava sempre amb les criatures, però no oblidava mai que el clown, els pallassos, són un món d’adults també. Intentava no renunciar a res perquè tothom gaudís de l’espectacle, i perquè tothom posés els pallassos a l’altura que es mereixen com a ofici. Va estar reivindicant sempre que el pallasso és un ofici molt digne, i que no és un insult com s’ha utilitzat tantes vegades per definir polítics o per definir qui sigui. Sinó que justament és un ofici meravellós i que tots tenim un tros de nano petit, i aquesta és l’ànima que volia agafar el Monti.
Tot i la professionalitat, té un punt d’emotivitat fer l’espectacle...
J. M.: El Monti era el meu nebot, i això vol dir que hi ha un munt de sentiments que sento a l’hora de representar l’obra. L’emotivitat hi és, no només pels que la fem, sinó probablement per a tots aquells que coneixien el Joan, que estic convençut que des de l’amor que li tenien veuran reflectida aquesta emoció.
Si Monti pogués veure l’espectacle, què diria?
M. T.: Voldria sortir-hi. Segur. Crec que s’ho passaria molt bé. Ho estem fent des d’un gran afecte i amor cap a ell. I ho hem fet amb la mateixa poètica, amb la mateixa musicalitat i amb el mateix gamberrisme que traspuaven tots els seus espectacles.
J. M.: Jo estic convençut que es cagaria en tot, perquè el seu caràcter era de rebelde con causa. Però al mateix temps estaria absolutament emocionat pensant que hi ha tota una gent que està intentant, no només que no se l’oblidi, sinó que se’l valori realment com el que va ser. Per a mi ha estat el millor pallasso de la història.
Animi la gent a veure l’espectacle.
J. M.: És un espectacle de pallassos, i fer-se gran no vol dir oblidar tot aquest sentiment de criatura. El pallasso d’alguna manera és la nostra veu de la consciència, és el que ens recorda que fer-nos grans no implica un gran avantatge, i el que d’alguna manera ens estira perquè no ens acabem de fer grans del tot. Penso que qui no es fa gran del tot té una llarga vida.